El voltor i la nena (en anglès: The vulture and the little girl), també coneguda com La nena en lluita (The Struggling Girl), és una fotografia de Kevin Carter que es va publicar, per primera vegada, el 26 de març de 1993 al The New York Times. A la imatge es veu a un fràgil nen afectat per la fam, que inicialment es va creure que es tractava d'una nena, desmaiat en primer pla, amb un voltor mirant-lo des de prop. Segons els informes, el nen intentava arribar a un centre d'alimentació de les Nacions Unides, aproximadament a mitja milla de distància d'Ayod, Sudan (ara Sudan del Sud), el març de 1993. La imatge va guanyar el Premi Pulitzer a la millor fotografia destacada de 1994. Carter es va suïcidar quatre mesos després de guanyar el premi.
Antecedents El Triangle de la Fam, un nom que les organitzacions de socors van utilitzar a la dècada de 1990 per a l'àrea definida per les comunitats del sud del Sudan, Kongor, Ayod i Waat, que depenia de la UNESCO i altres organitzacions d'ajuda per a combatre la fam. A partir de gener de 1993, el 40% dels infants menors de 5 anys de l'àrea estaven desnodrits, i s'estima que entre 10 i 13 adults van morir de fam diàriament només a Ayod. Per a crear consciència sobre la situació, l'ONU va crear l'Operació Lifeline Sudan i es va convidar a fotoperiodistes i uns altres, prèviament exclosos d'ingressar al país, per a informar sobre les condicions. El març de 1993, el govern va començar a atorgar vises a periodistes per a un sojorn de 24 hores amb severes restriccions en els seus viatges dins del país, inclosa la supervisió del govern en tot moment.
Silva i Carter al Sudan Invitació de l'ONU a l'Operació Lifeline Sudan El març de 1993, Robert Hadley, exfotògraf i en aquell moment oficial d'informació de l'Operació Lifeline Sudan de l'ONU, li va oferir a João Silva i a Kevin Carter viatjar al Sudan i informar sobre la fam del sud de Sudan. Va ser una oferta per a anar amb els rebels. Silva va veure això com una oportunitat per a treballar més com a fotògraf de guerra en el futur. Va començar els arranjaments i va aconseguir assignacions per a les despeses del viatge. Silva va explicar-li l'oferta a Carter i també es va interessar a anar. Carter ho va veure com una oportunitat per a solucionar alguns problemes dels quals «ell es va sentir atrapat». Prendre fotos al Sudan va ser una oportunitat per millorar la carrera com a treballador independent i per a «sortir de la coordenada blanca». «Kevin estava eufòric, motivat i entusiasmat amb el viatge», va escriure Marinovich en el llibre. Per a pagar el viatge, Carter va aconseguir una mica de diners de l'Associated Press, entre d'altres, però necessitava manllevar diners a Marinovich, per a compromisos que també tenia a casa. Carter i Silva desconeixien en tot moment que l'Operació Lifeline Sudan de l'ONU tenia «grans dificultats per a assegurar el finançament del menjar al Sudan», explica Marinovich. Va escriure a més: «L'ONU esperava publicar la fam ... Sense publicitat per a mostrar la necessitat, va ser difícil per a les organitzacions d'ajuda mantenir el finançament». Sobre les diferències polítiques i la lluita «João i Kevin no sabien res d'això, només volien entrar i prendre fotos».
Espera a Nairobi Silva i Carter s'havien preparat acuradament per al viatge. Es van aturar a Nairobi, Kenya, camí del Sudan. Els nous episodis de violència al Sudan els van obligar a esperar a Nairobi durant un període de temps no especificat. Mentrestant, Carter va volar amb l'ONU durant un dia a Juba, al sud del Sudan, per a prendre fotos d'una barcassa, amb ajuda alimentària per a la regió. Aviat, la situació va canviar de nou i es van rebaixar les hostilitats. L'ONU va rebre permís d'un grup rebel per a portar ajuda alimentària a Ayod. També Rob Hadley estava volant en un avió lleuger de l'ONU i va convidar a Silva i Carter a volar amb ell a Ayod.
A Ayod L'endemà, la seva avioneta va aterrar en el petit llogaret d'Ayod amb l'avió de càrrega aterrant poc després. Els residents de l'indret havien estat atesos per l'estació d'ajuda de l'ONU durant temps. Greg Marinovich i João Silva van descriure això en el capítol «Mosques i gent famolenca» del llibre The Bang Bang Club. El nen ja estava sent cuidat abans que Kevin Carter i João Silva aterressin allà i Carter prengués la seva famosa foto. Marinovich va escriure que els vilatans estaven esperant al costat de la pista per a obtenir el menjar el més ràpid possible: «Les mares que s'havien unit a la multitud esperant menjar van deixar als seus fills en l'arenós terreny pròxim». Silva i Carter es van separar per a prendre fotos de nens i adults, tant vius com morts, totes víctimes de la catastròfica fam que havia sorgit durant la guerra. Carter es va acostar diverses vegades a Silva per a explicar-li sobre la impactant situació que acabava de fotografiar. Ser testimoni de la fam el va afectar emocionalment. Silva estava buscant soldats rebels que poguessin portar-lo a algú amb autoritat i quan es va trobar alguns soldats, Carter es va unir a ell. Els soldats no parlaven anglès, però un estava interessat en el rellotge de Carter, ell va obsequiar aquell soldat amb el seu rellotge de polsera que era molt econòmic. Els soldats es van convertir en els seus guardaespatlles i els van seguir per a la seva protecció.
Per a quedar-se una setmana amb els rebels necessitaven el permís d'un comandant rebel. El seu avió havia de partir en una hora i sense el permís per a quedar-se es veurien obligats a sortir de la zona. Novament, es van separar i Silva va ser al complex de la clínica per a preguntar pel comandant rebel i li van dir que estava a Kongor, al sud del Sudan. Això va ser per a Silva una bona notícia, ja que «el seu petit avió de l'ONU es dirigia cap allà després». Va sortir de la clínica i va tornar a la pista, prenent fotos de nens i persones. Es va trobar amb un nen de boca terrossa sota el sol ardent i li va prendre una fotografia.
Carter va veure a Silva a la pista i li va dir: «No creuràs el que acabo de fotografiar! ... Estava fotografiant a aquesta nena de genolls, i després vaig canviar el meu angle, i de sobte hi havia un voltor just darrere d'ella! ... I vaig continuar disparant, vaig filmar moltes imatges!». Silva li va preguntar on va prendre la foto i també va estar mirant pel voltant per a prendre'n una. Carter va assenyalar un lloc a 50 metres de distància i, després, li va dir que havia espantat al voltor. Li va dir que estava sorprès per la situació que acabava de fotografiar, dient: «Veig tot això, i tot el que puc pensar és amb la Megan», la seva petita filla. Uns minuts més tard, sortien d'Ayod en direcció a Kongor.
El 2011, el pare de la suposada nena va revelar que en realitat es tractava d'un nen, anomenat Kong Nyong, i que havia estat atès per l'estació d'ajuda alimentària de l'ONU. Nyong havia mort quatre anys abans, el 2007, de «febres», segons la família.
Publicació i reacció pública El març de 1993, The New York Times buscava una imatge per a il·lustrar una història de Donatella Lorch sobre el Sudan. Nancy Buirski, editora de fotos del periòdic a l'estranger, va convocar a Marinovich, que li va explicar sobre «una imatge d'un voltor aguaitant a un nen famolenc que s'havia esfondrat a la sorra». La foto de Carter es va publicar a l'edició del 26 de març de 1993. El peu de foto deia: «Una nena, afeblida per la fam, es va esfondrar recentment al llarg del camí cap a un centre d'alimentació a Ayod. A prop, un voltor l'esperava».
Aquesta primera publicació al The New York Times «va causar sensació», va escriure Marinovich, i va agregar: «Va ser utilitzada en cartells per a recaptar fons per a l'organització d'ajuda. Publicacions i revistes de tot el món l'havien publicat, i la reacció pública immediata va ser: enviar diners a qualsevol organització humanitària que hagi operat al Sudan».
El 2003, l'escriptora cultural Susan Sontag, amb afany de reivindicar un comportament ètic responsable dels fotògrafs, editors i els espectadors d'aquestes fotografies d'escenes impactants, va escriure al seu assaig Regarding the Pain of Others que: «Hi ha vergonya i també xoc en mirar el primer pla d'un horror real. Potser les úniques persones amb dret a mirar imatges de patiment d'aquest ordre extrem són aquelles que podrien fer alguna cosa per alleujar-lo... o aquelles que podrien aprendre'n. La resta de nosaltres som tafaners, tant si ho pretenem com si no».
Editorial especial A causa de la reacció pública i preguntes sobre la condició de la nena, The New York Times va publicar un editorial especial a la seva edició del 30 de març de 1993, en la qual l'editor va dir, en una part, «Una foto del divendres passat amb un article sobre el Sudan va mostrar a una nena sudanesa que s'havia esfondrat de fam en el camí cap a un centre d'alimentació d'Ayod. Un voltor aguaitava darrere d'ella. Molts lectors han preguntat sobre la destinació de la nena. El fotògraf informa que es va recuperar prou per reprendre la seva caminada després que el voltor fos espantat. No se sap si va arribar al centre».
Premis Premi Pulitzer a la millor fotografia destacada (1994) Imatge de l'any per The American Magazine
Seqüeles El 27 de juliol de 1994, quatre mesos després de rebre el Premi Pulitzer, Carter es va suïcidar per enverinament amb monòxid de carboni, als 33 anys. Desmond Tutu, arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap, Sud-àfrica, va escriure sobre Carter: «I sabem una mica sobre el cost d'estar traumatitzat que va portar a alguns al suïcidi, que, sí, aquestes persones eren éssers humans que operaven en les condicions més exigents».
Referències
Bibliografia
Categoria:Fotografies Categoria:Història del Sudan del Sud Categoria:Obres del 1993