miniatura|Representació de Shennong Shennong bencao jing (en xinés simplificat: 神农本草经, literalment: El clàssic en la matèria mèdica del Llaurador Celestial, L'Anatomia dels antics) és l'obra xinesa més antiga que tracta sobre medicaments vegetals, animals i minerals. L'autoria s'ha atribuït a un emperador mític, Shennong, que diuen que va viure al voltant del 2800 abans de la nostra era; en realitat, aquesta obra podria ser uns mil·lennis més moderna. La majoria dels investigadors assumeixen que és una compilació escrita al voltant de l'inici de la nostra era durant la dinastia Han (i fins i tot el Han posterior), uns tres segles després dels principals textos sobre plantes del botànic grec Teofrast (372-288 ae) i aproximadament de la mateixa època que la gran Materia medica del grec Dioscòrides Pedaci. L'original ja no existeix i devia constar de tres volums que donaven, en un text concís, gairebé aforístic, les propietats medicinals d'herbes, minerals i parts d'animals.
En el segle VI, el metge taoista Tao Hongjing (456-536) en va fer una versió ampliada, i hi va afegir 365 nous remeis als 365 existents. L'obra, però, el Bencao jing jizhu (本草經集注), que contenia set capítols, es va perdre i només se'n conserva el prefaci.
L'obra es coneix també com a Shennong bencao《神农本草》o per l'abreviatura Bencao jing 《本草经》o Benjing《本经》.
El Shennong Bencao és l'obra fonamental de la llarga i rica història de la matèria mèdica xinesa (bencao). Es produïen regularment obres sobre medicina, compilant metòdicament textos anteriors, esmenant dades antigues i introduint innovacions valuoses. A partir de la dinastia Tang, el mecenatge dels emperadors estimulà aquesta recerca.
Història del text La versió original ja no existeix El text original s'ha perdut i la història de la seua reconstrucció és un poc enrevessada.
Els primers registres escrits de coneixement oral antic semblen haver-se realitzat al voltant del començament de la nostra era. Van ser corregits, comentats i complementats en els segles V-VI (per Tao Hongjing), abans de perdre's i reconstruir-se entre els segles X i XVII a partir de fragments. Finalment, l'obra seminal de la farmacopea xinesa tal com la coneixem hui és una construcció prou tardana.
El Shennong bencao jing no s'esmenta en els Annals dels Han (Hanshu, 汉书).
Esmentat per primera vegada als escrits de Tao Hongjing miniatura|Tao Hongjing El primer esment de l'obra es troba als escrits del metge taoista Tao Hongjing (456–536) (dinastia Liang, 502–557). Per a ell, els noms de llocs citats en els quatre volums del Shennong bencao jing són característics dels noms donats per la dinastia Han a les divisions administratives. ConclouVegeu també: Zhenglei bencao 《证类本草》, juan 1. que l'obra havia de ser producte de metges de la dinastia Han posterior (25-220). El coneixement farmacològic, transmés oralment des de l'antiguitat, es registra per escrit per primera vegada. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que el text, ple de receptes per a mantenir una bona salut i arribar a la immortalitat, s'alinea amb les preocupacions dels alquimistes taoistes de l'època.
Tao Hongjing esmenta obres sobre drogues i edicions del Shennong bencao jing en què va treballar. Cita autors que abans d'ell havien contribuït a la revisió de versions anteriors de l'obra.Unschuld, Zhang ji 张机, Hua Tuo 华佗, Wupu 吴普 i Li Dangzhi 李当之 revisaren el Benjing o recolliren altres obres sobre drogues. Per a Paul Unschuld, "ara no es pot demostrar si realment hi hagué una obra original i específica titulada Shennong bencao jing, o si hi va haver col·leccions farmacèutiques durant la dinastia Han amb aquest títol o un de semblant." (Unschuld, Història de la farmàcia, pàg. 17).
El mateix Tao Hongjing feu una versió anotada, en set volums, del Benjing: Bencao jing jizhu (本草经集注, Comentari sobre el Tractat de matèria mèdica). Aquesta nova divisió es basa en creences relacionades amb el número 7 de la cosmologia taoista. Va afegir 365 matèries mèdiques a les 365 existents. Aquests 730 medicaments es classificaven en: 1) minerals, 2) herbes, 3) arbres, 4) insectes i animals, 5) verdures i fruites, 6) cereals, i 7) medicaments que ja no s'usen (youming weiyong, 有名未用).
Aquestes obres ara s'han perdut.
La veracitat d'aquesta informació, la confirmen els Annals de la dinastia Sui, Suishu 《隋书•经籍志》, publicats unes dècades més tard,Durant la dinastia dels Sui, pàg. 581-618. que, en el capítol de Jingjizhi, esmenten la Materia medica de Shennong (Shennong. bencao, 神农本草，四卷) en quatre rotlles, sense indicació d'època ni autor, i Tao Hongjing Shennong bencao jing, en set rotlles. En els Annals de la dinastia Tang 《唐书.艺文志》trobem Shennong bencao, en tres rotlles (神农本草，三卷).
Recomposició del Shennong bencao jing en la dinastia Song Amb la dinastia Song (960-1280) es van fer nous esforços per a recompondre el Shennong bencao jing.
Els autors xinesos sovint reutilitzen les obres dels seus predecessors, a vegades sense citar-ne les fonts, però a voltes utilitzant tinta d'un color diferent per a indicar l'origen anterior. Així, les compilacions de compilacions s'acumulen al llarg dels segles.
La reconstrucció de l'obra originària de la farmacopea xinesa es feu gràcies a la consulta de diferents obres que van des dels Tang, als Song i als Ming.
Així, es poden trobar seccions senceres del Benjing en l'obra més important del metge de la dinastia Tang Sun Simiao (581-682). I l'obra de Tang Shenwei (c. 1056-1093), Jingshi zhenglei beiji bencao (經史證類備急本草, Matèria mèdica llesta per a l'ús, verificada i categoritzada, [amb cites de] clàssics i història, o Zheng lei bencao, 证类本草) en fou una font valuosa per a la reconstrucció i recompilació. També es va utilitzar l'obra del famós metge i botànic Li Shizhen, el Bencao gangmu (1593), per a reviure l'obra originària.
Compilació de Lufu del segle XVII La compilació més antiga disponible ara és la de Lufu, 卢复, del 1616. Després n'hi hagué les de Sun Xingyan, 孙星衍, del 1799, i la de Gu Guanguang, 顾观光, del 1844, que tingueren una gran difusió; i la de Mori Risshi al Japó cap al 1850.
Debats sobre la datació dels escrits originaris La tradició confuciana de respectar l'autoritat dels ancians dugué els autors xinesos a situar-se dins dels llinatges més llargs possibles, fins i tot mítics, com el del Diví Llaurador Shennong, a qui situen en els anys 2700 o 2800 anys abans de la nostra era. "Sense deixar cap rastre, no es pot arribar al lloc", digué el Mestre (Analectes de Confuci, XI, 19). Els pensadors xinesos reclamen obertament la tutela i fugen d'allò que puga semblar autonomia de pensament.
A la Xina, els mitjans de comunicació i fins i tot els texts moderns de farmacognòsia recorden constantment que el coneixement farmacològic xinés es remunta a 4.000 o fins i tot 5.000 anys enrere, mentre que a Occident, en què les importants obres de botànica i la farmacopea de Teofrast són anteriors a les del Shennong Bencao Jing uns tres segles, cap especialista afirma ser l'hereu d'una tradició més que mil·lenària. D'altra banda, "aquesta antiguitat mítica de la medicina xinesa, completa des del principi, encara té un paper important hui en l'apreciació que molts acupuntors occidentals fan del seu art, malgrat la refutació proporcionada per treballs filològics i arqueològics".
El text Com que el text originari s'ha perdut, ara només disposem de reconstruccions posteriors que en discrepen en molts punts. Es creu que la versió primera contenia 365 fàrmacs, però moltes versions actuals en donen un nombre diferent. Les compilacions actuals proposen quatre o més classes:També n'hi ha 6 classes: jades i pedres, herbes, arbres, animals, fruites, llegums, i cereals. arbres, plantes, animals, minerals, que al seu torn se subdivideixen en categories superiors, intermèdies i inferiors. En acabant, l'abast de les classes pot variar d'una recopilació a una altra. Així, els minerals tòxics com el realgar (xionghuang, 雄黄, sulfur d'arsènic) es poden trobar en la classe superior (recopilació de Cao Yuanyu) o en la intermèdia (recopilació de Gu Guanguang).
Enciclopèdia de materials mèdics composta per entrades concises L'obra es presenta com una enciclopèdia de substàncies medicinals, en una llista no ordenada d'entrades. La dificultat inherent i mai no resolta d'ordenar llistes de noms en escriptura xinesa (per evitar haver de llegir tota la llista per trobar una entrada específica) dugué els editors contemporanis del Shennong Bencao Jing a dividir els medicaments en moltes classes naturals (minerals, arbres, etc.), que requerien menys temps de consulta. Aquest mètode sembla remuntar-se al farmacòleg Tao Hongjing i s'aplicà a tota la matèria mèdica posterior (bencao), incloses les compilacions del Shennong Bencao Jing. miniatura|251x251px|Arrels de ginseng A diferència de les farmacopees grecollatines de l'Antiguitat, no s'hi dona cap descripció de les plantes.Al segle VI abans de la nostra era, Teofrast, després Dioscòrides i Plini el Vell, sempre donaven descripcions força detallades de les plantes, incloent-hi descripcions morfològiques, indicacions de similituds i diferències, detalls sobre els llocs de collita, noms regionals i propietats medicinals. El tractat sobre matèria mèdica escrit pel metge grec Dioscòrides, que continuà sent la principal obra de referència per a la farmacopea d'Europa i la regió mediterrània durant 1.500 anys, conté aproximadament 800 entrades sobre substàncies medicinals d'origen vegetal (tres quartes parts), animal i mineral.
Cada full informatiu adopta un format estàndard molt concís. El fàrmac es caracteritza primer pel sabor (wei味), després per la influència termogènicaTerme de Paul Unschuld, A History of pharmaceutics, Un. of California press, 1986. (txi气) i l'eficàcia medicinal (youdu 有毒, tòxic, wudu无毒, no tòxic). Se'n distingeixen cinc sabors: àcid (suan 酸), salat (xian 鹹/咸), dolç (gan甘), amarg (ku苦), picant (xin 辛), així com quatre qi (influències termogèniques): fred (han 寒), calent (re 热), càlid (wen 温), fresc (liang 凉), seguit d'una llista d'indicacions, altres noms i el medi. Vegem, per exemple, el ginseng, renshen 人参:
Sabor: suau, [termoinfluència] lleugerament fred. Controla l'ompliment dels cinc òrgans zang (els dipòsits), calma l'esperit shen (esperit essencial), estabilitza les ànimes hun i po, controla les palpitacions de la por, elimina el qi patogen (xieqi), aclareix la vista, obri el cor i agusa la ment. L'ús perllongat alleugereix el cos i allarga la vida. Altres noms: renxian, guigai. Creix a les muntanyes i valls.
Paper de la termoinfluència La naturalesa calenta o freda del fàrmac s'utilitza per a guiar-ne l'ús terapèutic d'acord amb aquest principi:Recordant el principi del metge grecoromà Galé, contraria contrariis curantor, un remei és eficaç en la mesura que contraresta l'humor responsable de la malaltia.
Tractem les condicions de "fred" amb drogues de naturalesa ardent, els afectes de "calent" amb drogues de naturalesa freda.
Es diu que una droga és de naturalesa calenta (o freda) segons la sensació de calor (o fredor) causada per la seua absorció; aquesta característica natural intrínseca es marca per la seua termoinfluència: calenta, re热 (o freda, han 寒).
Una afecció "freda" és causada per la influència del fred al cos. El fred és un dels Sis Excessos (liuyin六淫), que són el vent, el fred, la calor, la humitat, la sequedat i el foc, que penetren al cos des de l'exterior i li causen malalties. Aquests són factors patogènics externs.