miniatura|Minaret de la mesquita Kutubia (1158-1195) de Marràqueix miniatura|Tret del cos superior, la Giralda és el minaret almohade de l'antiga mesquita de Sevilla L'arquitectura almohade és l'arquitectura desenvolupada en els territoris sotmesos pel moviment almohade entre el i inicis del , és a dir al Magrib occidental, els actuals Marroc i Algèria occidental, i a l'Àndalus, sud dels actuals estats espanyol i portuguès. Fou una fase important en la consolidació d'una arquitectura islàmica occidental compartida per tots aquests territoris, que va continuar i reforçar algunes de les tendències del període almoràvit precedent. Els almohades van mostrar major moderació que els almoràvits en l'ús de la riquesa ornamental, prioritzant l'amplitud de les formes, els contorns i les proporcions. Els motius decoratius del període anterior es refinaren i adquiriren major escala. Si bé l'ornamentació superficial continuà sent important, els arquitectes cercaren un equilibri entre les superfícies decorades i els espais buits, i permeteren que la interacció de la llum i les ombres per les superfícies tallades hi exercís un paper important.
Les mesquites almohades de Kutubia i de Tinmel es consideren sovint els prototips de l'arquitectura medieval de l'àrea. L'anomenada «planta en T», combinada amb un ús jeràrquic de la decoració, que emfasitza les naus centrals i transversals de l'alquibla, més amples, esdevé un tret d'aquesta arquitectura. Els minarets monumentals de la Kutubia, de la Giralda de la Gran Mesquita de Sevilla i la Torre Hassan de Rabat, així com les ornamentades portes de Bab Agnaou de Marràqueix i de Bab Oudaia i Bab er-Rouah de Rabat, foren models que van establir els esquemes decoratius que es van tornar recurrents en aquests elements arquitectònics de llavors ençà. El minaret de la Mesquita de la Qasba de Marràqueix, amb les façanes cobertes de motius de sebka i taulells vidriats, fou particularment influent i marcà un estil que es va repetir, amb petites modificacions, en el període posterior, sota els marínides, i en altres dinasties.
Els califes almohades van construir conjunts palatins en algunes ciutats. Van fundar la qasba de Marràqueix a la fi del com a residència principal, imitant exemples anteriors de ciutats palau independents com ara la cordovesa Madínat az-Zahrà, del . Els almohades van fer de Tunis la seva capital als seus dominis d'Ifríqiya, l'actual Tunísia, i hi van construir una qasba o ciutadella. Els califes també edificaren finques i jardins als afores d'algunes d'aquestes ciutats, continuant una tradició que ja existia amb els almoràvits. Aquestes finques se centraven al voltant d'un gran estany d'aigua artificial que albergava horts d'arbres fruiters i altres plantes, mentre que uns petits palaus o pavellons es construïen al llarg de la riba. A Marràqueix, els actuals jardins d'Agdal i Menara es van fer seguint el model d'aquestes creacions almohades. A Sevilla, les restes del jardí almohade d'Al-Buhayra, fundat el 1171, s'excavaren en la dècada dels 1970. Els jardins enfonsats també formaven part dels patis dels palaus almohades. En alguns casos, els jardins es dividien en quatre parts, de manera semblant al jardí d'un riad. Se n'han trobat exemples en alguns patis de l'Alcàsser de Sevilla, on antigament s'alçaven els antics palaus almohades.
General miniatura|Exemple de motius decoratius almohades en pedra tallada a Bab Oudaya (Rabat, finals del ) Amb el període almoràvit que el va precedir, l'almohade se'n considera una de les etapes més formatives de l'arquitectura marroquina i morisca, perquè va establir moltes de les formes i motius que es refinaren en els segles posteriors. Els principals llocs d'arquitectura i art almohade foren les capitals de Fes, Marràqueix, Rabat i Sevilla, i importants mesquites a Taza i Tinmel.
En comparança amb l'anterior període almoràvit i el període de taifes o califal d'Al-Àndalus, l'arquitectura almohade primerenca fou molt més sòbria en l'ornamentació, i centrà l'atenció en les formes i proporcions arquitectòniques generals, en lloc d'en la decoració superficial detallada. Els motius anteriors es van refinar i se'ls donà major escala. Els arquitectes van cercar un equilibri entre les superfícies decorades i els espais buits, tot permetent que la interacció de la llum i les ombres per les superfícies tallades hi exercís un paper important.
A més de continuar la integració de les tradicions artístiques marroquina i andalusina, alguns corrents arquitectònics almohades també reflectien influències d'Algèria i Tunísia (Ifríqiya). Alguns elements almohades, com ara els arcs polilobulats, tenen els primers precedents en l'arquitectura fatimita d'Ifríqiya i Egipte, i també aparegueren en l'arquitectura andalusina, com ara al Palau de l'Aljaferia. En el període almohade, aquest tipus d'arc es perfeccionà amb funcions decoratives, mentre que els arcs de ferradura continuaven sent habituals en altres llocs.
En general, l'arquitectura almohade es construïa principalment amb tàpia i rajola, en lloc de pedra. Aquests dos materials eren relativament barats, fàcils d'aconseguir i ja s'havien utilitzat molt en els segles anteriors. Els arquitectes almohades perfeccionaren tant el procés de fabricació d'aquests materials com l'assemblatge in situ, i això va possibilitar l'execució de molts i ambiciosos projectes de construcció. Segons l'erudit Felix Arnold, durant el període almohade, "la construcció es va convertir en una indústria a una escala mai no vista des de l'època romana".
Mesquites miniatura|Planta de la Mesquita Kutubia (1158-1195) de Marràqueix, incloses les restes de la primera mesquita (en gris clar) miniatura|Planta de la Mesquita de la Qasba (1185-1190) de Marràqueix, que mostra la disposició dels patis (alguns amb fonts circulars) i els espais interiors (ombrejats). L'estructura quadrada de la part superior esquerra és el minaret, i el nínxol a la part inferior central és el mihrab Les mesquites almohades, tret de la inacabada de Rabat, seguiran el model de la Mesquita de Tlemcen almoràvit, amb naus perpendiculars al mur de l'alquibla. Les mesquites de Kutubia i de Tinmel es consideren sovint els prototips de les mesquites marroquines i andalusines posteriors, tot i que la Gran Mesquita de Taza és la mesquita almohade més antiga que es conserva (començada el 1142, i amb els murs acabats el 1172, després modificada pels marínides el 1292-1293). Igual que les mesquites anteriors de l'àrea, les mesquites almohades tenen interiors que consten de grans sales hipòstiles dividides per fileres d'arcs que creen un efecte visual repetitiu. El passadís o "nau" que condueix cap al mihrab (nínxol que simbolitza la qibla al mur sud/sud-est) i el corredor que discorre al llarg del mur de l'alquibla solien ser més amples que els altres i estaven ressaltats amb arcs distintius i una major decoració. Aquesta disposició, ja present en les mesquites almoràvits, és sovint denominada "planta en T" pels historiadors de l'art (perquè la nau lateral que corre paral·lela al mur de l'alquibla i la nau que condueix al mihrab, perpendicular, formen una "T"), i esdevingué un patró de les mesquites de l'àrea durant segles.
La sala de pregària de la Mesquita Kutubia és hipòstila, amb més de cent pilars, amb semicolumnes adossades que recolzen arcs de ferradura al llarg de les naus paral·leles. La fornícula del mihrab és al mur de l'alquibla a la sala de pregària al llarg de la nau central, a la qual s'accedeix des del pati. Hi ha una ampla nau transversal alineada amb l'alquibla a l'extrem sud. Tres amples naus centrals s'alineen perpendiculars a la sala cap al nord i n'estan flanquejades per altres set de més menudes paral·leles. Les naus longitudinals, d'uns 36 m de llargada, tenen sis vegades l'amplada de la gran nau transversal. Les extensions d'aquestes naus són les quatre naus més externes a banda i banda dels annexos de la sala de pregària i el pati. miniatura|La Giralda a Sevilla Els minarets de les mesquites almohades també van establir la forma i l'estil comú dels minarets posteriors a l'àrea, amb una planta quadrada i un fust de dos nivells cobert d'arc polilobulat i motius de darj wa ktaf. El minaret de la Mesquita de la Qasba (1185-1190) de Marràqueix fou en especial influent, també en el següent període marínida. Els minarets més famosos d'aquesta època, però, són els de la Mesquita Kutubia (començada el 1147 per Abd al-Mu'min però reconstruïda abans del 1195), la Giralda de Sevilla (part d'una Gran Mesquita començada el 1171 per Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin), i la inacabada Torre Hassan de Rabat (part d'una enorme mesquita començada pel califa Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (r. 1184-1199) el 1191, però mai completada).
Els minarets almohades es caracteritzen per la planta quadrada i l'alçat compost per dues torres, una de les quals alberga l'altra i entre les quals discorre una escala o rampa en el cas de la Giralda de Sevilla. La torre interior està formada per cambres voltades superposades que tindran repercussió posterior en les torres campanars mudèjars, sobretot a l'Aragó.
El minaret de Kutubia començà a construir-se sota el mandat d'Abd-al-Mumin ibn Alí i es va acabar en temps d'Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur. De gres, estava recobert amb guix rosa de Marràqueix, però en els anys 1990, van exposar la pedra originària. Cada costat de la base quadrangular fa 12,8 m i arriba als 77 m (amb l'agulla de 8 m) i es veu des d'una distància de 29 km. (És prohibit construir cap edifici per sobre de l'altura d'una palmera al seu voltant). Cada costat de la torre està dissenyat de manera diferent, perquè les obertures de les finestres estan disposades en diferents alçades, d'acord amb la rampa ascendent de l'interior.
Palaus miniatura|Bab Agnaou (1188-1190), la principal porta pública de la Qasba de Marràqueix miniatura|El pòrtic sud del pati del Guix de l'Alcàsser de Sevilla, que data d'època almohade Al-Mansur creà la Qasba de Marràqueix, una gran ciutadella reial i conjunt palatí per a albergar la família i l'administració del califa. La principal entrada pública n'era la porta ornamental de Bab Agnaou.
Els califes almohades també van construir moltes finques rurals als afores de les principals ciutats on vivien, tot continuant una tradició que existia amb els almoràvits. Els exemples més coneguts se'n dissenyaven al voltant de grans estanys d'aigua que permetien regar horts d'arbres fruiters i altres plantes. Alguns se'n coneixen com al-Buḥayra ('petita mar') en fonts àrabs, segurament en referència a aquests llacs artificials. A la vora dels estanys es van construir petits palaus o pavellons d'esbarjo. A Marràqueix, els actuals jardins d'Agdal i Menés es van crear a partir d'aquestes edificacions almohades. També es feu un conjunt enjardinat semblant a Rabat, però els arqueòlegs no l'han trobat pas.
A Sevilla, les restes del jardí d'al-Buhayra, fundat el 1171, es van excavar i parcialment restaurar en la dècada dels 1970. L'Alcàsser Genil (originàriament al-Qaṣr as-Sayyid) de Granada, creat a la fi del període almohade i més tard remodelat pels nassarites, s'alçava al costat d'una enorme piscina als afores de la ciutat. Un petit ribat, consistent en una sala quadrada coberta per una cúpula de setze costats sobre trompes, se'n va alçar a prop al mateix temps i s'ha conservat hui com a ermita cristiana.