La reforma econòmica xinesa o miracle econòmic xinès, també coneguda internament com a reforma i obertura (en xinès: 改革开放, pinyin gǎigé kāifàng), fa referència a una varietat de reformes microeconòmiques anomenades socialisme amb característiques xineses i economia de mercat socialista a la República Popular de la Xina (RPX) que van començar a finals del . segle, després de la mort de Mao Zedong el 1976. Guiades per Deng Xiaoping, a qui sovint se li dona l'apel·latiu dArquitecte General, les reformes van ser endegades pels reformistes dins del governant Partit Comunista Xinès (PCX) el 18 de desembre de 1978, durant el període conegut com a Boluan Fanzheng. Les reformes es van estancar breument després de les protestes de la plaça de Tian'anmen de 1989, però van reviscolar després de la gira al sud de Deng Xiaoping el 1992. Aquestes van portar a un creixement econòmic significatiu per a la Xina dins les dècades successives, i el fenomen s'ha considerat, des d'aleshores, com un "miracle econòmic". El 2010, la Xina va superar el Japó com a segona economia del món per PIB nominal, abans de superar els Estats Units el 2016 com a economia més gran del món per paritat del poder adquisitiu o PPA. D'altra banda, Deng i els seus aliats van iniciar un conjunt de reformes polítiques paral·leles a la dècada de 1980, però finalment van acabar el 1989 a causa de la repressió de les protestes de la plaça de Tian'anmen, fet que aturà una nova liberalització política.
Els èxits de la reforma i l'obertura es descriuen generalment des d'una gran perspectiva narrativa, mentre que els grans sacrificis de la classe obrera i de la gent d'estatus social més baix són generalment ignorats. L'economia xinesa, que encara està dominada per empreses de propietat estatal, sovint condueix al monopoli del mercat i a la competència deslleial. A la "Resolució sobre les principals fites i l'experiència històrica de la lluita del centenari del partit", publicada l'any 2021, s'esmentava que francament calia millorar una sèrie de problemes provocats per la reforma i l'obertura, però la resolució tanmateix elogiava la direcció d'aquesta política bàsica.
Història de les reformes El Partit Comunista Xinès (PCX) va dur a terme les reformes del mercat en dues etapes. La primera etapa, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, va implicar la descol·lectivització de l'agricultura, l'obertura del país a la inversió estrangera i el permís als empresaris per iniciar negocis. No obstant això, un gran percentatge de les indústries va romandre de propietat estatal. La segona etapa de la reforma, a finals dels anys vuitanta i noranta, va implicar la privatització i la subcontractació de bona part de la indústria de propietat estatal. L'aixecament dels controls de preus el 1985 va ser una reforma important, i tot seguit es va produir i l'aixecament de les polítiques i regulacions proteccionistes, per bé que van romandre els monopolis estatals als sectors clau de l'economia, com la banca i el petroli.
L'any 2001, la Xina es va unir a l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Poc després, el sector privat va créixer notablement, i va arribar a representar fins al 70% del producte interior brut (PIB) de la Xina el 2005. Des del 1978 fins al 2013, es va produir un creixement sense precedents, amb un creixement econòmic d'un 9,5% anual. L'administració de Hu Jintao i Wen Jiabao va adoptar un enfocament més conservador cap a les reformes i van regular i controlar l'economia amb més força després del 2005, uns fets que revertiren algunes reformes.
Origen Abans de les reformes de Deng Xiaoping, l'economia de la Xina va patir a causa de les polítiques planificades centralment, com el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural, que van provocar l'estancament, la ineficiència i la pobresa. Abans de les reformes, l'economia xinesa estava dominada per la propietat estatal i la planificació central. Entre 1950 i 1973, el PIB real xinès per càpita va créixer a un ritme del 2,9% anual de mitjana, tot i que amb fluctuacions importants. Això el va situar prop del centre de les nacions asiàtiques durant el mateix període, amb països veïns com Japó, Corea del Sud, Singapur i, aleshores, la República de la Xina (RDX) de Chiang Kai-shek, que superaven la taxa de creixement de la Xina continental. A partir de 1970, l'economia va entrar en un període d'estancament,i després de la mort de Mao Zedong, la direcció del PCX va decidir abandonar el maoisme i recórrer a reformes orientades al mercat per salvar l'economia estancada. El setembre de 1976, Mao Zedong va morir, i a l'octubre, Hua Guofeng juntament amb Ye Jianying i Wang Dongxing, van arrestar la Banda dels Quatre i posaren fi a la Revolució Cultural. La ruptura de Hua amb les polítiques econòmiques de l'era de la Revolució Cultural va ser coherent amb l'agenda de reformes de 1975 de Deng Xiaoping.Hua va fer del desenvolupament econòmic nacional una qüestió de màxima prioritat i va posar èmfasi en la necessitat d'aconseguir "l'alliberament de les forces productives"."Va combinar una gran industrialització d'estil soviètic amb una obertura al món capitalista" i sota el seu lideratge, la Xina va obrir la seva primera Zona Econòmica Especial i va endegar grans esforços per atraure inversió estrangera directa.
Les reformes econòmiques van començar seriosament durant el període Boluan Fanzheng, especialment després que Deng i els seus aliats reformistes van assolir el poder amb Deng substituint Hua Guofeng com a líder suprem el desembre de 1978. Quan Deng va arribar al poder, hi havia un gran suport entre l'elit. per a dur a ternme reformes econòmiques. De 1978 a 1992, Deng va descriure la reforma i l'obertura com un "experiment a gran escala" que requeria una "experimentació a la pràctica" exhaustiva en lloc de coneixements de llibres de text. Com a líder de facto, les polítiques de Deng es van enfrontar a l'oposició dels conservadors del partit, però van ser molt reeixides a l'hora d'augmentar la riquesa del país.
Les reformes importants (incloent-hi la descol·lectivització rural, la reforma de l'empresa pública i la reforma de la sanitat rural) gairebé sempre van començar primer com a experiments locals descentralitzats subjectes a la intervenció d'alts càrrecs del Partit Comunista abans que fossin adoptats més àmpliament.
1979–1984 El 1979, Deng Xiaoping va posar èmfasi en l'objectiu de les "Quatre modernitzacions" i va proposar posteriorment la idea del xiaokang, o "societat moderadament pròspera". Els èxits de Lee Kuan Yew per crear un èxit econòmic a Singapur van tenir un efecte profund en el lideratge del PCX a la Xina. Els líders de la Xina van fer un esforç important, especialment sota Deng Xiaoping, per emular les seves polítiques de creixement econòmic, emprenedoria i supressió subtil de la dissidència. Al llarg dels anys, més de 22.000 funcionaris xinesos van ser enviats a Singapur per estudiar els seus mètodes.
En general, les reformes d'aquest període van començar amb experiments locals, que van ser adoptats i ampliats en altres llocs una cop s'havia demostrat el seu èxit. Els funcionaris generalment s'enfrontaven a poques sancions per experimentar i fracassar i els que desenvolupaven programes amb èxit van rebre elogis i reconeixement.L'enfocament de baix a dalt de les reformes promogudes per Deng, en contrast amb l'enfocament de dalt a baix de la Perestroika a la Unió Soviètica, es considera un factor important que contribueix a l'èxit de la transició econòmica de la Xina.
Les primeres reformes van començar a l'agricultura. A finals de la dècada del 1970, el subministrament i la producció d'aliments s'havien tornat tan deficients que els funcionaris governamentals van advertir que la Xina estava a punt de repetir el "desastre de 1959", les fams que van matar desenes de milions durant el Gran Salt Endavant. Deng va respondre descol·lectivitzant l'agricultura i emfatitzant el sistema de responsabilitat de la llar, que dividia la terra de les comunes populars en parcel·les privades. Sota la nova política, els camperols podien exercir el control formal de les seves terres sempre que venguessin una part contractada dels seus cultius al govern. Aquest moviment va augmentar la producció agrícola en un 25 per cent entre 1975 i 1985, i fou un precedent per a la privatització d'altres parts de l'economia.
També es van implementar reformes a la indústria urbana per augmentar la productivitat. Es va introduir un sistema de doble preu, en el qual (reforma de l'empresa estatal de 1979) les indústries de propietat estatal podien vendre qualsevol producció per sobre de la quota del pla, i les mercaderies es venien tant a preus de pla com de mercat, fet que permetia als ciutadans evitar l'escassetat de l'època maoista. A més, el sistema de responsabilitat industrial implantat als anys 80 va permetre que persones o col·lectius gestionessin empreses mitjançant contractes, fet que va impulsar encara més el desenvolupament de les empreses de propietat estatal. Les empreses privades adquirides pel Partit Comunista Xinès van poder operar per primera vegada, i la seva participació en la producció industrial va augmentar gradualment. . La flexibilitat dels preus ha millorat i l'escala de la indústria de serveis es va ampliar.
Per primera vegada des de l'època del Kuomintang, la Xina es va obrir a la inversió estrangera directa. Deng Xiaoping va establir una sèrie de zones econòmiques especials (ZES) per a la inversió estrangera. Les regulacions i intervencions burocràtiques que impedien el creixement econòmic tenien relativament poc impacte en aquestes zones en comparació amb altres regions i, per tant, aquestes ZES eren relativament liberals. Aquestes regions es van convertir en els motors del creixement econòmic nacional.El nombre i l'escala de zones econòmiques especials segueix augmentant. El 15 de juliol de 1979, el Comitè Central del Partit Comunista Xinès i el Consell d'Estat van decidir crear zones econòmiques especials a Shenzhen, Zhuhai, Shantou i Xiamen.
Des d'aleshores, el govern xinès ha establert més zones econòmiques especials. A més, el PCX va aixecar la prohibició dels treballadors autònoms i les indústries domèstiques rurals i va restaurar els petits mercats de productes bàsics urbans i rurals. A finals de 1979, hi havia uns 100.000 negocis industrials i comercials individuals aprovades per obrir negocis a tot el país El 1981, el nombre de negocis industrials i comercials individuals dels quals se n'havia aprovat l'obertura arribava a 1,01 milions.
El juliol de 1979, la Xina va adoptar la seva primera Llei d'aliança d'empreses amb inversió xinesa i estrangera. Aquesta llei va ser eficaç per ajudar a atraure i absorbir tecnologia i capital estrangers de països avançats com els Estats Units, va facilitar les exportacions de la Xina a aquests països i, per tant, va contribuir al ràpid creixement econòmic posterior de la Xina.