Inti-Illimani (nom compost del terme quítxua inti, 'sol', i la paraula aimara illimani, 'àguila daurada', nom de la muntanya propera a La Paz, Bolívia) és un conjunt musical xilè format el 1967. Juntament amb Quilapayún, és un dels grups més coneguts internacionalment pertanyents al moviment musical anomenat Nova Cançó Xilena.
Història Inti-Illimani va ser fundat el 1967 per un grup d'estudiants de la Universitat Tècnica de l'Estat, actualment anomenada Universitat de Santiago de Xile. El 1973, mentre estaven de gira per Europa, el General en Cap de l'Exèrcit Augusto Pinochet va liderar un cop d'estat contra el govern socialista del president Salvador Allende, que va originar el començament del període conegut com a dictadura militar. Des d'aquest moment, es va prohibir als membres del grup d'entrar al seu país, per la qual cosa, el seu lloc d'exili i de residència permanent va ser Itàlia, des d'on van donar suport a les campanyes de solidaritat internacional per la recuperació de la democràcia a Xile. El setembre del 1988, en derogar-se la prohibició d'ingrés al país que pesava sobre els seus integrants, van tornar a Xile, on resideixen de manera permanent fins al dia d'avui.
El naixement del grup: 1967 En el si del moviment políticomusical conegut com la Nova Cançó Xilena, que va prendre força i protagonisme a Xile entre la segona meitat de la dècada del 1960 i la primeria de la de 1970, i al voltant del festiu ambient de penyes folklòriques a la Universitat Tècnica de l'Estat (UTE), un grup d'estudiants es va reunir per conformar un sextet format per Óscar Guzmán, Pedro Yáñez, Horacio Durán (que prèviament s'havien presentat en diverses penyes com Tríode la calera EAO), Ciro Retamal, Luis Cifuentes i Jorge Coulón (que participaven en el marc de la Penya de la UTE).Sitio www.inti-illimani.cl sección BiografíaHistoria de Inti-Illimani por Pedro Yañez Aquest grup comença a assajar (tres guitarres, charango, quena i bombo) i d'aquesta forma es dona l'impuls per projectar el que temps després seria Inti-Illimani. Pocs dies després, s'hi van integrar Max Berrú, Luis Espinoza, mentre que Luis Cifuentes se'n va retirar.
L'agost del 1967, el guitarrista clàssic Eulogio Dávalos va convidar-los a casa després d'haver assistit a una actuació del grup. Segons algunes versions, va ser ell personalment qui els va batejar com a Inti-Illimani; segons altres, la seva germana Gloria va ser qui va proposar batejar el grup com a "hijos del Illimani". En qualsevol cas, va ser en aquesta casa, on el grup va passar a dir-se Inti-Illimani, combinació de paraules quítxua i aimara que vol dir "sol de l'Illimani", una muntanya situada als Andes bolivians que es veu imponent des de La Paz, Bolívia.
En aquella ocasió, hi assistien: Pedro Yáñez (director del grup) Horacio Durán Max Berrú Jorge Coulón Óscar Guzmán Ciro Retamal Luis Espinosa
Al cap de poques setmanes, van abandonar el conjunt Óscar Guzmán, Ciro Retamal i Luis Espinosa. Després, l'octubre del 1967, es va integrar al grup Horacio Salinas, un jove estudiant de només quinze anys, que provenia del grup musical del Ballet folklòric Pucará, i que va acabar essent el director del conjunt durant la major part de la seva existència.
D'aquesta manera, entre la darreria del 1967 i la primeria del 1968, va quedar conformada la primera formació estable del conjunt:
Pedro Yáñez (director del grup) Horacio Salinas Horacio Durán Max Berrú Jorge Coulón
L'etapa inicial: 1968-1973 El febrer del 1968 Pedro Yañez abandona el grup per acabar els estudis i és substituït per Ernesto Pérez d'Arce, clarinetista de gran formació jazzística. D'aquesta manera, queda conformat el quintet que grava els primers cinc discos d'Inti-Illimani:Sitio www.intiillimani.org
Horacio Salinas (director del grup) Horacio Durán Max Berrú Jorge Coulón i Ernesto Pérez d'Arce.
Entre 1968 i mitjan 1969, s'integra també al grup Homero Altamirano, intèrpret de guitarra, quena i primera veu, que va participar en l'enregistrament de dues cançons de l'LP del programa de televisió Voz para el camino, en l'LP Por la CUT, també amb dues cançons, i en el primer LP complet del grup Si somos americanos, enregistrat a Bolívia el febrer del 1969. Altamirano es retira abans de l'edició d'Inti-Illimani, el primer LP complet del grup enregistrat a Xile. Mentrestant hi va haver un breu recés d'alguns mesos de Max Berrú.
Entre setembre i desembre del 1970, el conjunt grava Canto al Programa, un treball de musicalització del programa de govern del President Salvador Allende, com a homenatge a la seva victòria en la campanya presidencial d'aquest any. Dirigeixen aquest projecte Sergio Ortega, autor de l'himne "Venceremos", i Luis Advis, autor de la Cantata Santa María de Iquique, amb els quals desenvolupen des d'aleshores una relació de col·laboració musical. En l'enregistrament d'aquest disc, Marcelo Coulón substitueix durant tres mesos el germà Jorge Coulón.
El 1971, es retira Ernesto Pérez d'Arce i s'integra José Seves i després, el desembre del 1972 s'incorpora José Miguel Camus. El grup queda llavors format per sis integrants:
Horacio Salinas (director del grup) Horacio Durán Max Berrú, José Seves José Miguel Camus i Jorge Coulón.
Des dels seus inicis, el grup duu a terme gires per països llatinoamericans, primer per l'Argentina, Bolívia i el Perú, i després per Equador, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Costa Rica i Veneçuela. Tanmateix, la veritable internacionalització del conjunt va tenir lloc per força major a partir de l'11 de setembre de 1973. En aquest dia, durant una gira per Europa, els sorprèn el cop militar liderat per Augusto Pinochet contra Allende. Comencen llavors els seus quinze anys d'exili polític a Itàlia i la seva presència creixent en escenaris de països de tots els continents del món.
L'exili polític: 1973-1988 A partir del cop militar del 1973, a Xile es viu una dictadura militar, que deixa un saldo de milers d'opositors assassinats, detinguts desapareguts, torturats i exiliats. Entre els milers de víctimes, va haver-hi Víctor Jara, col·laborador proper d'Inti-Illimani i un dels principals representants del moviment de la Nova Cançó Xilena.
El conjunt, amb prohibició de retornar a Xile, resideix forçosament des de llavors fins al 1988 a Itàlia, país des del qual combina la seva activitat creativa i de concerts per tot el món, amb el suport a la lluita pel respecte dels drets humans, la fi de la dictadura i la tornada de la democràcia al seu país natal. Entre les gires per tot el món (inclosos els principals escenaris d'Europa, Austràlia i Estats Units), toquen tres vegades en localitats frontereres amb Xile: Tacna (Perú) el 1982, Mendoza (Argentina) el 1985, i en la mateixa localitat el 1986, concerts als quals assisteix una gran quantitat de compatriotes que travessen expressament la frontera del seu país.
Musicalment, la producció discogràfica del conjunt en els primers quatre anys d'exili (fins al 1977) combina discos de recopilació de música folklòrica tradicional llatinoamericana amb arranjaments originals del conjunt, especialment d'Horacio Salinas i José Seves, i discos de cançons amb un fort component de protesta política enfront de la dictadura militar encapçalada per Augusto Pinochet.
A partir del 1978, l'èmfasi de protesta política de les seves cançons, sense desaparèixer per complet, tendeix a disminuir. Aquest any es reedita Canto para una Semilla, obra de Luis Advis sobre textos de Violeta Parra, en italià. El 1979 publiquen el primer disc majoritàriament amb temes originals en molts anys, Canción para matar una culebra, seguit de Palimpsesto el 1981, Imaginación (primer enregistrament digital del grup) el 1984 i De canto y baile el 1986.
Durant la dècada dels vuitanta, la BBC Records va publicar a Londres dos volums del grup amb la banda sonora de la reeixida sèrie The Flight of the Condor, per la qual reben una nominació per als premis de l'Acadèmia Anglesa de Cinema i Televisió. Així mateix, duen a terme enregistraments conjunts amb la cantant finlandesa Arja Saijonmaa ("Jag Vill Tacka Livet" —Gracias a la vida— el 1980) i amb la cantant nord-americana Holly Near (Sing to me the dream el 1984). Col·laboren també en dos discos de Patricio Manns (Con la razón y la fuerza i La muerte no va conmigo) i inicien una relació de col·laboració amb els guitarristes John Williams i Paco Peña, plasmada en dos discos: Fragmentos de un sueño i Leyenda.
Des del punt de vista dels seus integrants, hi ha pocs canvis. El 1978, Marcelo Coulón reemplaça a José Miguel Camus. El 1982 s'hi integra Jorge Ball, que es retira el 1984 substituït per Renato Freyggang. Els integrants del conjunt cap al final d'aquest període són:
Horacio Salinas (director del grup), Horacio Durán, José Seves, Max Berrú, Jorge Coulón, Marcelo Coulón i Renato Freyggang.
La tornada a Xile: 1988 El setembre del 1988, mentre estaven de gira pels Estats Units, els integrants del conjunt s'assabenten a Nova York que ha estat derogada la prohibició d'ingressar a Xile que pesava sobre ells, imposada per la dictadura d'Augusto Pinochet. Retornen immediatament al país, i són rebuts per una multitud a l'aeroport Pudahuel de Santiago, que els acompanya en una caravana de vehicles fins al centre de la ciutat.
Se sumen immediatament a la campanya pel No a Pinochet en el plebiscit que el dictador convoca per al 5 d'octubre del 1988. Dins d'aquest marc, fan un concert multitudinari al costat del grup Illapu a la població de La Bandera, convocat per la coalició Esquerra Unida, conformada pel Partit Comunista, el Partit Socialista (Almeyda), el Moviment d'Esquerra Revolucionària i altres organitzacions polítiques i socials opositores al règim.
La reinserció: 1989-2001 Després de la tornada de la democràcia a Xile, el conjunt torna a residir a casa seva i continua des d'allí amb la seva activitat creativa i de gires, a Europa, l'Amèrica Llatina, els Estats Units, Austràlia i el Japó. El 1992 participa a l'Expo Sevilla com a Ambaixador Cultural de Xile i, durant el començament dels noranta, forma part del grup d'artistes, juntament amb Peter Gabriel, Sting, Wynton Marsalis, entre d'altres, que giren per diversos països amb els concerts d'Amnistia Internacional pels Drets Humans, un dels més destacats dels quals va ser Desde Chile... un abrazo a la esperanza, a l'Estadi Nacional de Santiago, que va ser usat com a centre de detenció i tortura durant la dictadura militar de Pinochet.
Aquest període es caracteritza per l'exploració de sons i àmbits musicals que anteriorment no havien abordat, sempre vinculats a l'arrel llatinoamericana.
Així, el 1990 publiquen Leyenda, una nova col·laboració amb John Williams i Paco Peña després de Fragmentos de un sueño. Després, amb els discos Andadas (1992), Arriesgaré la piel (1996) i Amar de nuevo (1999), s'internen pels ritmes de la ranchera, el vals peruà, la salsa, la cueca, el vallenato i el bolero. La cerca en la veta tradicional de la música andina (peruana, boliviana, equatoriana, argentina i colombiana) es veu reflectida en el disc Lejanía (1998), mentre simultàniament s'obre un diàleg amb la música clàssica o docta a través dels discos Sinfónico (1999) i la cantata La rosa de los vientos (1999). La dècada del 1990 es va tancar amb la reedició dels primers discos de la història del conjunt i amb la publicació de diverses recopilacions de les seves cançons més populars: Grandes éxitos (1997), Inti-Illimani interpreta a Víctor Jara (2000) i Antología en vivo (2001).