Àfrica Occidental Portuguesa o Angola (oficialment, Estado da África Ocidental o Angola Portuguesa, després elevada a Província Ultramarina de Angola l'11 de juny de 1951 i, finalment, Estado de Angola en 1972) és el nom comú pel qual fou conegut la colònia portuguesa a la costa d'Àfrica occidental en diferents èpoques. Després de la guerra contra la metròpoli en 1975 esdevingué República Popular d'Angola i després República d'Angola.
Govern miniatura|Bandera proposada per a l'Angola Portuguesa. En el , l'Àfrica Occidental Portuguesa era subjecta al règim de l'Estado Novo. En 1951 les autoritats portugueses van canviar l'estatut del territori de colònia a una província d'ultramar de Portugal. Legalment, el territori era tant part de Portugal com Lisboa, però com a província d'ultramar gaudia d'excepcions especials per donar compte de la seva distància d'Europa. La majoria dels membres del govern d'Angola eren de Portugal, però alguns eren africans. Gairebé tots els membres de la burocràcia eren de Portugal, ja que la majoria dels africans no tenien les qualificacions necessàries per obtenir posicions.
El govern d'Angola, com a Portugal, estava altament centralitzat. El poder es va concentrar en el poder executiu, i totes les eleccions en què es van dur a terme es van dur a terme utilitzant mètodes indirectes. Des de l'oficina del primer ministre a Lisboa, l'autoritat es va estendre fins a les més remotes d'Angola a través d'una rígida cadena de comandament. L'autoritat del govern d'Angola era residual, limitada principalment a aplicar polítiques ja decidides a Europa. El 1967, Angola també va enviar una sèrie de delegats a l'Assemblea Nacional de Lisboa.
El màxim oficial de la província era el governador general, designat pel gabinet portuguès a recomanació del ministre d'ultramar. El governador general tenia autoritat executiva i legislativa. Un consell governamental avisava al governador general en la gestió de la província. El gabinet funcional consistia en cinc secretaris nomenats pel ministre d'ultramar a proposta del governador. Un Consell Legislatiu tenia poders limitats i la seva activitat principal era aprovar el pressupost provincial. Finalment, s'havia de consultar un Consell Econòmic i Social sobre tots els projectes de llei, i el governador general havia de justificar la seva decisió a Lisboa si ignorava el seu consell.
El 1972, l'Assemblea Nacional portuguesa va canviar l'estatut d'Angola d'una província d'ultramar a un "estat autònom" amb autoritat sobre alguns assumptes interns; Portugal retenia la responsabilitat de la defensa i les relacions exteriors. Es van celebrar eleccions a Angola per a una assemblea legislativa el 1973.
Història La història de la presència portuguesa en el territori de l'Angola contemporània va durar des de l'arribada de l'explorador Diogo Cão en 1484 fins a la descolonització del territori en 1975. Durant aquests cinc segles, cal distingir diverses situacions completament diferents.
Colònia miniatura|La reina Nzinga en negociacions de pau amb el governador portuguès a Luanda, 1657.
Els portuguesos, sota el comandament de Diogo Cão, durant el regnat de João II, arribaren al Zaire en 1482. És a partir d'aquí que s'iniciarà la conquesta pels portuguesos d'aquesta regió d'Àfrica, inclosa Angola. El primer pas fou establir una aliança amb el Regne del Congo, que dominava tota la regió. Al sud d'aquest regne hi havia dos més, el Regne de Ndongo i el de Matamba, que no tardaren en unificar-se, per donar origen al Regne d'Angola vers 1559.
Explorant les rivalitats i conflictes entre aquests regnes, en la segona meitat del , els portuguesos es van instal·lar a la regió d'Angola. El primer governador d'Angola, Paulo Dias de Novais, procurà delimitar aquest vast territori i explorar els seus recursos naturals, en particular els esclaus. la penetració a l'interior era molt limitada. En 1576 fundaren São Paulo da Assunção de Luanda, l'actual ciutat de Luanda, a la costa meridional del Regne del Congo, i durant el fundaren l'assentament de Benguela, més al sud. Angola es transformà ràpidament en el principal mercat abastidor d'esclaus per les plantacions de canya de sucre del Brasil. Des de 1580 fins a la dècada de 1820, més d'un milió de persones de l'actual Angola actuals van ser exportats com a esclaus a l'anomenat Nou Món, principalment a Brasil, però també a Amèrica del Nord.Joseph C. Miller, Way of Death: Merchant Capitalism and the Angolan Slave Trade, 1730-1830, Madison: University of Wisconsin Press, 1988 Segons Oliver i Atmore, "durant 200 anys la colònia d'Angola es va desenvolupar essencialment com una gran empresa traficant d'esclaus".Medieval Africa, 1250-1800 (pp174) By Roland Anthony Oliver, Anthony Atmore Els mariners, exploradors, soldats i comerciants del Regne de Portugal van tenir una llarga política de conquesta i establiment d'avançaments militars i comercials a Àfrica amb la conquesta portuguesa de Ceuta en 1415 i l'establiment de bases en l'actual Marroc i el golf de Guinea. Els portuguesos eren catòlics i les seves expedicions militars van incloure des del principi l'evangelització dels pobles estrangers.
Durant la Unió Ibèrica (1580-1640), els holandesos procuraren desposseir als portuguesos d'aquesta regió ocupant gran part del litoral: Benguela, Santo António do Zaire, i les desembocadures del Bengo i del Cuanza. En 1648 les tropes portugueses expulsaren els holandesos, possibilitant el restabliment de les línies de comerç, essencialment el tràfic d'esclaus, de Salvador da Bahia i Rio de Janeiro amb Luanda.
Al , els conflictes per interessos econòmics van provocar una confrontació militar amb el Regne del Congo. Portugal va vèncer al Regne del Congo a la batalla de Mbwila el 29 d'octubre de 1665, però va sofrir una desastrosa derrota a la batalla de Kitombo quan van intentar envair Congo en 1670. El control de la majoria de les terres altes centrals es va aconseguir al . Els intents més assolits per conquerir l'interior es van dur a terme al .René Pélissier, Les guerres grises. Résistance et revoltes en Angola (1845-1941), Montamets/Orgeval: self-published, 1977 Tanmateix el control administratiu portuguès complet arreu del territori no es va aconseguir fins a principis del .
Almenys fins a finals del Angola actua com un dipòsit d'esclaus de les plantacions i mines del Brasil o en altres colònies portugueses a les Amèriques.João Medina & Isabel Castro Henriques (orgs.), A rota dos escravos: Angola e a rede do comércio negreiro, Lisboa: Cegia, 1996. L'ocupació dels portuguesos aposta per les fortaleses i factories establertes a la costa.
Segle La colonització efectiva de l'interior només es va iniciar en el , després de la independència del Brasil (1822) i després de la fi del comerç atlàntic d'esclaus (1836-42), però no de l'esclavitud. Aquesta ocupació de l'interior tindrà un caràcter d'una resposta a les pretensions d'altres potències europees, com Regne Unit, Alemanya i França, que reclamaven part del seu territori a Àfrica. Es van formar diversos tractats establint els territoris de cadascun, d'acord amb el seu poder i habilitat de negociar.
Una bona part dels colons eren presos deportats de Portugal, com el cèlebre Zé do Telhado. Paral·lelament es realitzen diversos viatges amb objectius polítics i científics al territori d'Angola, com els de José Rodrigues Graça (1843-1848) a Malanje i Bié; José Brochado a Huambo, Mulando, Cuanhama; Silva Porto a Bié.
En 1823 va sorgir a Benguela la Confederação Brasílica, un moviment amb l finalitat d'aplegar Angola al novament independent Brasil. Aquest moviment fou format per colons i soldats de Benguela i que en bona part provenien del Brasil. El govern colonial a Luanda va cridar reforços i aixafà la revolta.Douglas Wheeler & René Pélissier, Angola, Londres: Pall Mall, 1971. miniatura|Vista de Luanda en 1883. En 1861 la colònia portuguesa d'Angola era formada per cinc districtes: Luanda, Benguela, Moçâmedes, Ambriz i Golungo Alto. Els seus límits, segons disposa la Carta Constitucional portuguesa de 1826, i d'acord amb el Tractat de Aliança i Amistat, de 1810, el Tractat de 22 de gener de 1815, i una Convenció de 1817, eren: al nord la latitud 5º12'S, i molt més al nord segons la llei anterior, més al nord segons el dret anterior, i al sud del 18º, al llarg de la costa que corre en la línia nord-nord-oest - sud-sud-est.
Els límits de la província en l'interior no estaven establerts de forma determinada, considerant-se que estaven "al punt, més lluny del qual no puguem dur l'acció civilitzadora". Pel nord, els punts extrems que llavors s'ocupaven per l'interior eren: São Salvador do Congo, Bembe i Encoge, distant 100 quilòmetres més o menys els uns dels altres, i a 200 de la costa. Pel centre els punts més avençats erem o Duque de Bragança i Pungo Andongo, que estaven quasi nord-sud un de l'altre, vora a 330 quilòmetres de la costa o de Luanda; Malange, que està enmig d'aquells dos, però 100 quilòmetres pròximament més a l'est; i Tala Mugongo i Cassange, que estan a l'est de Malange, el primer prop de 200 quilòmetres, i el segon de 320. Pel sud els punts més avançats eren: Caconda, a l'interior de Benguela, i Humbe, al de Mossâmedes, a uns 250 quilòmetres de la costa. No comprenent l'extensa línia oriental de Malange i Cassange, podia dir-se que els límits interiors de la província estaven llavors traçats en una línia mitjana, els punts de la qual distaven de la costa entre 200 i 300 quilòmetres, i que s'estenia del Humbe, als marges del Cunene, fins São Salvador do Congo, molt prop de Zaire, del qual era dependència. No obstant això, aquesta línia estava tallada en molts punts per extensions de territori de població indígena rebel·lada.
A causa de l'absència de vies de comunicació terrestres, les campanyes d'ocupació de l'interior són fetes a través dels cursos fluvials: conca del Cuango (1862), conca del Cuanza (1895, 1905 i 1908); conca del Cubango (1886-1889, 1902 i 1906); conca del riu Cunene (1906-1907); conca de l'Alt Zambeze (1895-1896); entre Zeusa i Dande (1872-1907), etc.
Les fronteres de Angola només són definides a finals del , sent la seva extensió moltíssim més gran que la del territori dels ambundu, dels quals procedeix el nom Angola. En 1884, el Regne Unit, que fins a aquest moment s'havia negat a reconèixer que Portugal tenia drets territorials al nord d'Ambriz, va concloure un tractat que reconeixia la sobirania portuguesa sobre els dos marges del baix Congo. No obstant això, el tractat, reunit amb oposició allà i a Alemanya, no va ser ratificat. Els acords conclosos amb l'Estat Lliure del Congo, l'Imperi Alemany i la Tercera República Francesa en 1885-1886 van fixar els límits de la colòniaa, llevat del sud-est, on la frontera amb Barotseland (nord-oest de Rhodèsia) i Angola foren determinats per un acord angloportuguès en 1891 i l'arbitratge del Rei d'Itàlia en 1905. Segle XX En les seves fronteres actuals, la colònia d'Angola només va existir mig segle, a partir de mitjans dels anys 1920. És cert que els portuguesos van estar presents al litoral d'aquest territori a partir de la fi del , establint successivament - essencialment per al tràfic d'esclaus i un altre tipus de comerç - establiments comercials i, sobretot, les places fortes de Luanda i Benguela i les àrees circumdants. La penetració i conquesta de l'interior no va començar fins al . En la fi d'aquest segle, la "colònia d'Angola" estava constituïda, però la delimitació definitiva i "ocupació efectiva" del territori no va ser assolida abans de 1926.René Pélissier, Les guerres grises: Résistance et revoltes en Angola (1845-1941), Orgeval/Montamets: Ed. do Autor, 1977