miniatura|Crema d'escrits albigesos davant sant Domènec de Guzmán. Els escrits catòlics leviten miraculosament (el «miracle de Fanjeaux»)
Odium theologicum és una expressió llatina que, literalment, significa 'odi teològic'. També hom fa servir l'expressió furor theologicus.Per exemple, a Darwin's Philosophical Imperative and the Furor Theologicus. De forma impròpia, en ocasions s'escriu furor theologicum (sic) The pursuit of the ideal: Jewish writings of Steven Schwarzschild, pg. 181 ('furor teològic').També traduït com a «deliri teològic»: És el nom donat originàriament al furor, la ira i l'odi generat per les disputes sobre teologia, especialment entre els correligionaris i, no tant, entre els membres de les diferents religions, per designar els quals es fan servir més pròpiament els conceptes d'intolerància religiosa o d'altres expressions d'odi religiós. La violència de lodium theologicum no es restringeix al terreny verbal o intel·lectual, sinó que en moltes ocasions ha arribar a l'agressió física amb totes les seves conseqüències, incloses l'extermini o la persecució judicial. També es fa servir el concepte per descriure disputes o debats intel·lectuals no teològics, especialment per destacar el seu caràcter rancuniós i l'ús dels recursos de «baixa política acadèmica» (nepotisme en la disputa pels càrrecs, desprestigi professional, arguments ad hominem, etc.). Implica l'existència de diferents escoles de pensament o bàndols intel·lectuals. S'intensifica especialment quan es produeix una conversió o «canvi de bàndol», amb el que qui canvia s'esforça per demostrar el seu zel de convers o furor de convers, i els seus antics companys el denigren.
Odi teològic, debats teològics i polèmiques religioses miniatura|Crema d'escrits arrians durant el Concili de Nicea davant Constantí el Gran.
En alguns moments i llocs els debats teològics (tant els centrals per al cristianisme – cristologia, mariologia, trinitat, justificació, etc.- com els aparentment menys importants – representació d'imatges, ús del pa àzim i de la clàusula filioque, si Crist va tenir o no propietats o germans-) van arribar a ser tan aferrissats, obsessius i ridículs que van forjar expressions com «sexe dels àngels».Das ist ein Streit um des Kaisers Bart. La seva ridiculització (com la que realitza Jonathan Swift a "Els viatges de Gulliver", 1726) no implica que no tinguessin serioses conseqüències, al contrari, eren expressió d'oposicions àmpliament esteses entre les diferents societats o dins de cadascuna, i ha estat una constant en la història de les guerres, tant internacionals com civils (guerra de religió). Habitualment s'imbriquen tan íntimament amb qüestions sociopolítiques que és impossible separar-les d'elles: agustinisme polític i debats teològics entorn dels poders universals, per al cristianisme medieval; o el concepte d'estat islàmic i l'aplicació de la xaria per a la revolució islàmica, l'islamisme o el fonamentalisme islàmic actual.Lee Harris Speaking of Islam, a The Weekly Standard, 07 de febrer de 2008.
Les polèmiques religioses dins del cristianisme van presidir la cultura d'Occident des de l'Antiguitat tardana, quan la cristianització del Baix Imperi Romà dona lloc a la conciliació del cristianisme primitiu amb la filosofia clàssica (neoplatonisme i patrística), als primers concilis i la fixació d'una ortodòxia convertida en dogma enfront del variat conjunt d'opinions discrepants (definides com a heterodòxia o heretgia), que van passar a ser perseguides amb tanta violència intel·lectual i física com la que s'exercia contra els pagans (morts de Pelagi (heresiarca) entre els heterodoxos i d'Hipàcia entre els pagans). Tals debats van passar a ser la gairebé única manifestació de vida intel·lectual digna de tal nom durant la major part de l'edat mitjana europea (les escoles monacals, la universitat medieval, l'escolàstica), en la qual les polèmiques i rivalitats entre els ordes religiosos (benedictins, franciscans, dominics, agustins) eren tan aferrissades com la persecució l'heretgia (amb la qual la major part de les vegades es pretenia justificar).Aquest ambient està magistralment reflectit a la novel·la «El nom de la rosa», d'Umberto Eco. El Renaixement va iniciar una era de cultura secular en què la primacia del debat religiós va seguir, però, indiscutida (Reforma protestant i Contrareforma catòlica, tant en els enfrontaments entre els dos bàndols com internament dins de cada un i de tots dos amb els que pretenien mantenir criteris propis o intermedis – erasmisme-); perdent únicament protagonisme amb l'anomenada crisi de la consciència europea de finals del ,Paul Hazard, obra homònima. després de la qual la Il·lustració i l'enciclopedisme van pretendre alliberar-se de la tutela religiosa, fent entrar al pensament en el que Kant va denominar "majoria d'edat".¿Qué es Ilustración? , 1784. Edición actual de Agapito Maestre (1988) ¿Qué es Ilustración?, Madrid, Tecnos,
No obstant això, les polèmiques religioses no van desaparèixer, sinó que van passar a expressar la nova oposició entre el laïcisme de la modernitat i la voluntat de mantenir les relacions Església-Estat pròpies de l'Antic Règim; ja ressituar permanentment, segons els avenços científics anaven fent retrocedir les fronteres de l'incognoscible, les no menys complexes entre ciència i fe (ja qüestionades des de l'averroisme medieval i posades a prova durant l'Edat Moderna amb els processos a Miquel Servet, Giordano Bruno - tots dos executats en la foguera, el primer pels calvinistes i el segon pels catòlics- i Galileu -obligat a retractar-se-, i ja en la segona meitat del segle XIX amb l'escàndol del darwinisme). El lliurepensament i el volterianisme (per Voltaire, el principal referent de la crítica il·lustrada a la religió) es van convertir en l'enemic intel·lectual principal de la intel·lectualitat catòlica, sobretot de la part que es reafirmà com la principal corrent reaccionària contra la revolució liberal. L'anticlericalisme desenvolupat des de la Revolució francesa i estès en els segles i va passar a ser una expressió no menys violenta d'odi teològic, aplicat en aquest cas contra la pròpia religió (segons Karl Marx era «l'opi del poble») com odi anti-teològic.Terme emprat, per exemple, per Miguel de Unamuno (Del sentimiento trágico de la vida: V). L'oposició entre odium theologicum i odium antitheologicum, a José Gregorio Cayuela: Un siglo de España: centenario 1898-1998, Universidad de Castilla La Mancha, 1998 pg. 572. L'odi ideològic, l'originat entre les ideologies contraposades de l'Edat contemporània, i plasmat en les grans tragèdies del totalitarisme i les guerres del segle XX ha estat en moltes ocasions comparat a l'odi teològic.Javier Tusell ho aplica al cas del Terror blanco y terror rojo (España) en 1936.
El furor del convers
El zel o furor del convers, terme que pot aplicar-se a totes les conversions, i en el cas del cristianisme a la més famosa i espectacular de les conversions inicials: la de sant Pau després de la seva caiguda del cavall en el camí de Damasc; és un terme especialment referit als judeoconversos o "cristians nous" de la baixa edat mitjana i l'Antic Règim a Espanya, molts dels quals van trobar a la delació la millor manera de lliurar-se a si mateixos de la persecució inquisitorial, i altres, sincerament convertits, es van sentir estimulats per sublimar la seva fe, bé des de la santedat (casos com el de santa Teresa de Jesús), bé des de l'exercici de la més ferotge persecució dels seus antics correligionaris (casos com el de Tomás de Torquemada).José Amador de los Ríos, Historia crítica de la literatura espanola, Volum 3, pg. 87 (referint-se a la producció literària del Rabbí Ammer de Burgos, batejat com a Alfons de Valladolid: Libro de las batallas de Dios -en hebreu, resposta polèmica a Les guerres del Senyor o Miljamot Hacem del Rabbí Quingui-, Monstrador de justicia i Llibre de les tres Gràcies). L'autor del Miljamot Hacem és també anomenat Jacob ben Rubén de Huesca (Carlos del Valle Rodríguez a La Controversia judeocristiana en España: (des dels orígens fins al ): homenatge a Domingo Muñoz León 1998, , pags. 223-233; Polémica judeo-cristiana). C. Lisón Tolosana Judíos, inquisidores y política en torno al tiempo de la Reina Católica, part II, referint-se a Torquemada.
Molt abans de l'inici del problema dels conversos a Espanya (des dels pogroms de 1391 i la posterior revolta de Pedro Sarmiento a Toledo el 1449), un greu conflicte entre conversos i jueus s'havia suscitat a la França del . Nicolas Den, judeoconvers francès (i com a tal bon coneixedor de la literatura religiosa judaica), va denunciar públicament com a blasfèmia des del punt de vista cristià certes parts del Talmud, el que va originar un debat formal amb quatre rabins (entre els quals estava Jehiel de París), el 12 de juny de 1240, després del qual es va ordenar la crema de tots els exemplars del Talmud que van poder trobar-se (24 carretades, una quantitat tal que necessàriament incloïa tota mena de llibres en hebreu).Talmud y Talmudismo , en Enciclopedia GER.
Més d'un segle abans, un convers aragonès, Moshé Sefardí (Pedro Alfonsí o Pedro Alfonso), ja havia iniciat la denominada polèmica judeocristiana des d'una postura més conciliadora, amb un llibre on defensava de la seva conversió («Dialogos contra iudaeos», 1106) i que també defensava la superioritat del cristianisme enfront de l'islam.Dialogue against the Jews El títol va ser reutilitzat per Joan Lluís Vives quatre-cents anys més tard.El diálogo contra iudaeus de Vives y su tradición medieval.
Ús intel·lectual del terme Miguel de Unamuno assenyalava l'enveja, «el vici clerical per excel·lència» i la «supèrbia espiritual o supèrbia teològica» com l'arrel de lodium theologicum, i descrivia aquest d'una manera molt gràfica: «S'ha fet ja proverbial l'odium theologicum, i és sabut com les disputes religioses s'assenyalen per l'acritud i per la virulència. Són molts els que creuen que és bon camí per arribar al cel trencar-li a un heretge el cap d'un cop de creu, esgrimint un crucifix a tall de maça.»Ensayo sobre la soberbia, 1904; citado por José Luis Abellán Introducción a Abel Sánchez, novela del propio Unamuno. A la hora de definir la envidia, añade que es "la roña espiritual de los conventos. Y ello procede de la ociosidad espiritual".
Aldous Huxley a "Les bruixes de Loudun" defineix el terme de la manera, en el context de la França del segle XVII: