Els impactes ecològics del castor americà són molt nombrosos i de molt diversa naturalesa. Històricament va ser caçat sense cap mena de consideració per obtenir-ne la seva pell, la qual era molt valuosa, fins gairebé la seva completa extinció a mitjans del . La seva desaparició del castor de la majoria de rius i rierols de l'Amèrica del nord, va provocar, entre d'altres efectes, una disminució de la biodiversitat. Moltes de les espècies que en treien profit de la seva presència van marxar o desaparèixer. A partir d'aleshores es va decretar la seva protecció, a finals del , i la seva població s'ha anat recuperant i ha recolonitzat molts rius i rierols on havia viscut històricament.

Recentment s'han publicat nombrosos estudis sobre el castor, en molts dels quals es determina el seu impacte. Actualment, tot i tenir detractors que el consideren perjudicial, en general es ben considerat a causa del beneficis que aporta la seva presència als llocs on habita.

Efectes sobre els rierols i la qualitat de l'aigua Els dics dels castors augmenten el corrent dels rierols, secs en algunes estacions, mitjançant l'emmagatzematge d'aigua en l'època de pluges, el que eleva els nivells freàtics a través de la percolació dels estanys. En un estudi recent fet a partir d'un mosaic d'una sèrie de 12 fotos aèries d'entre 1948 i 2002, l'impacte del retorn dels castors a una àrea d'aigües al centre-oriental d'Alberta, Canadà, va trobar que els mamífers estaven relacionats amb un augment de 9 vegades de la zona aquoses. Els castors van tornar a la zona el 1954 després d'una llarga absència des de la seva extinció pel comerç de la pell al . Durant els anys de sequera, on els castors eren presents, hi va haver 60% més d'aigua que la que hi havia en aquestes mateixes àrees durant els períodes de sequera anteriors, quan els castors estaven absents. Els autors van concloure que els castors tenen una influència dramàtica en la creació i manteniment de les zones humides, fins i tot durant la sequera extrema.

Des de torrents a la plana costanera de Maryland fins al llac Tahoe, s'ha demostrat que els estanys dels castors eliminen els sediments i contaminants incloent la totalitat de sòlids suspesos, nitrogen, fosfats, carboni i silicats, millorant la qualitat dels corrents d'aigua. A més, els coliformes fecals i bacteris estreptococs excretats en els corrents pel pasturatge de bestiar són reduïts pels estanys dels castor, on la desacceleració dels corrents condueixen als bacteris a dipositar-se als sediments del fons.

El terme "febre del castor" va ser un nom inadequat encunyat per la premsa dels Estats Units en la dècada de 1970, arran d'uns resultats del paràsit Giardia lamblia, el que provoca la giardiosi, del qual n'eren suposadament portadors els castors. Altres investigacions han demostrat que molts animals i aus són portadores d'aquest paràsit, i la principal font de contaminació de l'aigua es causada pels éssers humans. Les preocupacions més recents apunten a animals domèstics com un vector important de la giardiosi, amb un 100% de resultats positius per giardiosi en vedells joves obtinguts de proves fetes a ramats lactis. A Nova Zelanda hi havia brots de giardiosi, on el castor no hi era present, mentre que a Noruega, on hi viu una gran població de castors, no hi havia brots de Giardiosi fins fa poc (a la part del sud de Noruega densament poblada pels éssers humans, però no pels castor).

Efectes sobre l'abundància d'ocell i la diversitat Els castors ajuden a les aus aquàtiques augmentant les extensions d'aigua, i en les latituds septentrionals descongelen les zones d'aigua, facilitant que s'avanci la temporada de nidificació. En un estudi dels rius i rierols de Wyoming, els cursos d'aigua amb castors tenien 75 vegades més ànecs que els que no tenien castors.

Els cignes trompeta (Cygnus buccinador) i les oques del Canadà (Branta canadensis) sovint depenen dels caus dels castors per niar. Es va observar que una petita població de cigne trompeta del Canadà no niava en grans llacs, preferint fer-ho en petits llacs i llacunes associades a l'activitat de castor.

Els castors poden beneficiar les aus que freqüenten els seus estanys de diverses maneres addicionals. L'eliminació d'alguns arbres propers als estanys augmenta la densitat i l'alçada de la capa d'herba, el que millora la cobertura dels nius d'aus aquàtiques al costat dels estanys. Tant les clarianes al bosc on els arbres havien estat talats per castors i una "vora gradual" descrita com una transició complexa de l'estany al bosc amb una barreja de gramínies, herbàcies, arbres joves i arbustos estan fortament associades amb una major riquesa d'espècies d'aus migratòries i la seva abundància. El rebrot de salzes i àlbers al costat de l'aigua dels castors condueix a la producció de brots densos, que proporciona una cobertura important als ocells i els insectes dels que s'alimenten. L'ampliació de la terrassa de ribera al costat dels rierols s'associa amb els dics de castor i s'ha demostrat que augmenta l'abundància d'aus de ribera i la seva diversitat, un impacte que pot ser especialment important en climes semiàrids.

A mesura que els arbres són ofegats per l'augment dels embassaments dels castors, esdevenen llocs de nidificació ideals pels pícids, que fan cavitats que atreuen a moltes altres espècies d'aus, com els papamosques, l'oreneta bicolor, els pàrids, l'ànec carolí, els morells, els becs de serra, els mussols i el xoriguer americà. Els piscívors, entre els que es troben garses, cabussets, corbs marins, el bitó americà, l'agró blanc, el martinet blanc americà, els becs de serra i l'alció blau, utilitzen els estanys creats pels castors per pescar. El bec de serra coronat, el martinet verd, el bernat americà i l'alció blau eren més freqüents als aiguamolls de Nova York, on el castor eren actius que en llocs on els castors no tenien activitat.

Perpetuant els corrents en deserts àrids, els castors poden crear hàbitats que augmenten l'abundància i diversitat d'espècies de dependents de les riberes. Per exemple, a la part superior del riu San Pedro, al sud-est d'Arizona, on els castors reintroduïts han creat hàbitats pantanosos de salzes que han ampliat l'àrea de distribució de Empidonax trailii extimus, una subespècie en perill d'extinció.

Efectes sobre els peixos Preses de castor com a hàbitat de criança per als salmònids Els estanys dels castors han demostrat tenir un efecte beneficiós en poblacions de truita de riu i salmó. Molts autors consideren que la disminució de salmònids està relacionada amb la disminució de les poblacions de castor. Investigacions a la conca del riu Stillaguamish, a l'estat de Washington, trobaren que la pèrdua de nombrosos estanys creats per castors va donar lloc a una reducció del 89% de la producció estival d'alevins de salmó platejat i una reducció del 86% en la capacitat crítica de càrrega als hàbitats d'hivern. Aquest estudi també va trobar que la presència de castors als estanys va augmentar la producció d'alevins de salmó 80 vegades més que la col·locació de restes de fusta grans. Els investigadors Swales i Leving havien demostrat prèviament al riu Coldwater, a la Colúmbia Britànica, que els estanys de castors eren preferentment poblats per salmó platejat per davant d'altres salmònids i que proporcionaven protecció durant l'hibernació, i protecció dels fluxos alts de desglaç i dels llocs de criança a l'estiu. En un estudi sobre la truita de rierol, la truita arc de Sant Martí i la truita comuna al rierol Sagehen, que desemboca al riu Little Truckee, a una alçada de 1.800 metres sobre el nivell mar, al nord de Sierra Nevada, també s'ha demostrat que la presència de les preses de castor augmenta tant el nombre de peixos, com la mida, o tots dos. Aquestes troballes coincideixen amb un estudi de petits rierols fet a Suècia, on trobaren que les truites marrons eren més grans en els estanys de castors en comparació amb les zones de ràpids, i que els estanys dels castors proporcionen un l'hàbitat per truites més grans en petits rierols durant els períodes de sequera. De la mateixa manera, la truita de rierol, el salmó platejat i el salmó roig eren significativament més grans en els estanys de castor que els de les zones sense estanys de castors a Colorado i Alaska. En un estudi recent sobre a la capçalera d'un corrent als Apalatxes, les truites de rierol també eren més gran als estanys de castors.

Preses de castor i la migració del salmó Contràriament a la creença popular, la majoria de les preses dels castors no representen barreres per a la migració de la truita i el salmó, encara que poden estar restringides estacionalment durant els períodes de baix cabal de flux. En una anàlisi dels estudis que afirmen que les preses dels castors actuen com a barreres de pas per als peixos, Kemp et al. trobaren que el 78% d'aquestes reclamacions no es basen en cap dada. En un estudi de radiotelemetría de 2013 sobre la truita de Clark i la truita de rierol fet a Utah, ambdues espècies creuaven les preses de castos en ambdues direccions, incloent preses de fins a 2 metres d'alt. A més, s'ha demostrat que la truita arc de Sant Martí, la truita marró i truita de rierol han arribat a creuar fins a 14 preses de castor consecutives. Tant els adults com els juvenils de salmó platejat, truita arc de Sant Martí, truita de Clark, Salvelinus malma malma i salmó roig són capaços de creuar preses de castor. Al sud-est d'Alaska, on el salmó platejat ha saltat preses de fins a dos metres d'alt, es trobaren per sobre de totes les preses de castor i tenien les seves densitats més altes en els rierols amb castors. Als corrents costaners d'Oregon, les preses de castor són efímeres i gairebé totes desapareixen durant els fluxos de alts de l'hivern, només per a ser re-construïdes cada estiu. La migració del salmó europeu pot estar limitada per les preses de castor però la presència de juvenils aigües amunt de les preses suggereix que les preses són penetrades. La migració aigües avall dels juvenils de salmó europeu tampoc es veuen afectades per les preses de castor, fins i tot en períodes de fluxos baixos. També es va observar que els juvenils de dos anys de salmó de l'Atlàntic que vivien en estanys de castor a l'est del Canadà, tenien un creixement estival més ràpid en longitud i massa i estaven en millors condicions que els juvenils que vivien per sota o per sobre dels estanys.

El rol de les preses de castor en la supervivència dels salmònids a l'hivern