Els mirmeleòntids (Myrmeleontidae) són una família d'insectes de l'ordre dels neuròpters (Neuroptera), coneguts popularment com a formigues lleó o reis de formigues. Inclou centenars d'espècies que es troben sobretot a les regions tropicals, però a Europa viuen alguns gèneres, arribant una espècie fins i tot fins a Finlàndia. L'espècie mediterrània Palpares libelluloides mereix especial esment, ja que arriba a mesurar els 11 cm d'envergadura.
Els mirmeleòntids es distribueixen per tot el món. La major diversitat està en els tròpics, però unes poques espècies es troben en zones fredes i temperades, com l'europea Euroleon nostras. Solen viure en hàbitats secs i arenosos on les larves poden excavar fàcilment les seves fosses, però algunes s'amaguen sota els enderrocs o tendeixen emboscades a les seves preses entre fullaraca.
Estan poc representats en el registre fòssil. Myrmeleontiformia és generalment acceptat com un grup monofilètic, i dins del Myrmeleontoidea, es creu que els parents vius més pròxims dels formiguers són les mosques (Ascalaphidae). Un estudi de 2019 troba que Myrmeleontidae és monofilètic, a part de Stilbopteryginae i Palparinae, que formen clades separats més pròxims a Ascalaphidae. Les accions depredadores de les larves han cridat l'atenció al llarg de la història i els formiguers s'esmenten en la literatura des de l'època clàssica.
Descripció miniatura|Adult de Myrmecaelurus trigammus|esquerra esquerra|miniatura|Larva de Myrmeleon immaculatus Els mirmeleòntids poden ser des de neuròpters bastant petits fins a molt grans, amb una envergadura que oscil·la entre 2 i 15 cm. El gènere africà Palpares conté alguns dels exemples més grans. Acanthaclisis occitanica és l'espècie europea més gran, amb una envergadura d'11 cm, i la majoria de les espècies nord-americanes s'acosten a aquesta grandària.
miniatura|Vella fallax
L'adult té dos parells d'ales llargues, estretes i multiventades, i un abdomen llarg i prim. Encara que s'assemblen a les libèl·lules o a les damisel·les, pertanyen a una infraclasse diferent d'insectes alats. Els adults es distingeixen fàcilment dels espiadimonis per la seva prominent antennae, que és tan llarga com el cap i el tòraxs junts. A més, el patró de venació de les ales difereix, i en comparació amb els espiadimonis, els adults són voladors molt febles i normalment es troben voletejant a la nit a la recerca de parella. Els mirmeleòntids adults solen ser nocturns, i rares vegades es veuen de dia.
Els mascles de la majoria de les espècies tenen una estructura única, una perilla amb truges coneguda com "pilula axillaris", en la base de l'ala posterior. L'abdomen dels mascles sol ser més llarg que el de les femelles i sovint té un lòbul addicional. La punta de l'abdomen de les femelles mostra una major variació que la dels mascles, depenent potser dels llocs d'oviposició, i sol portar flocs de truges per a cavar i una extensió en forma de dit.
La larva del mirmeleòntid té un cos robust fusiforme, un abdomen molt grassó i un tòrax amb tres parells de potes per a caminar. El protòrax forma un prim "coll" mòbil per al cap gran, quadrada i aplanada, que porta un enorme parell de mandíbules en forma de falç amb diversos sortints esmolats i buits. Les mandíbules estan formades per les maxil·les i mandíbules; cadascuna de les mandíbules conté un solc profund sobre el que encaixa perfectament la maxil·la, formant un canal tancat per a injectar verí per a immobilitzar a la víctima, i enzims per a digerir les seves parts toves. La larva està revestida de truges que apunten cap endavant i que l'ajuden a ancorar-se i a exercir una major tracció, la qual cosa li permet sotmetre a preses considerablement majors que ella. Les larves de mirmeleòntid són inusuals entre els insectes en mancar d'anus. Tots els residus metabòlics generats durant la fase larvària s'emmagatzemen; una part s'utilitza per a filar la seda per al capoll i la resta és finalment buidat com meconi al final del seu estadi de pupa.
Alimentació miniatura|280px|Vídeo: diversos intents d'una larva d'atrapar diferents preses. Les formigues lleó són carnívores i tant les larves com els adults mengen animals petits. Se sap que diverses formigues lleó viuen totalment o parcialment de nèctar i pol·len com imago. És de suposar que algunes espècies viuen de fruites i de la melassa secretada pels afidoïdeus. Els adults viuen diverses setmanes i no consumeixen molt de menjar. La larva, d'altra banda, és un caçador formidable que sovint (encara que no sempre, veure més a baix) aguaita en una enginyosa emboscada a la recerca de preses que poden ser molt més grans que la pròpia larva. Atrapen insectes que caminen pel sòl i, en la pràctica, les que més sofreixen són les formigues. No obstant això, altres insectes també són atacats sempre que no siguin massa grans i resistents.
Trampes La majoria de les espècies caven un clot en un sòl arenós quan són juvenils movent-se cap enrere i en espiral, amb la punta de l'abdomen doblegada cap avall. Això crea un forat en forma de embut que després d'un temps pot tenir un diàmetre d'uns 8 centímetres i una profunditat d'uns 5 centímetres. Si el forat és prou profund, la larva s'introdueix, deixant només les mandíbules visibles perquè sobresurten cap al centre del forat. L'animal en si no es troba directament sota el centre del clot amb el llom cap avall, com a vegades es representa, sinó al costat del centre. La posició del cos és lleugerament torta, la qual cosa fa que el cos estarrufat estigui molt fermament ancorat en la sorra. Quan la hi molesta, la larva ràpidament excava més profundament. Quan una presa passa pel forat, cauen uns quants grans de sorra, la qual cosa la formiga lleó nota immediatament. Això després llançarà una pluja de grans de sorra a la presa, la qual cosa farà que tingui menys agarri. La sorra es llança cap a la presa mitjançant moviments cap amunt i cap avall del cap; la larva pot llançar sorra a la seva presa amb una força relativament gran i gran precisió. Si la presa s'enfonsa més cap a les mandíbules, és atrapada tan ràpid com un llamp i arrossegada més sota la sorra. Una vegada agarrada la presa amb les mandíbules, s'injecta un verí paralitzant perquè la presa capturada no lluiti per molt de temps. El cap té peces bucals xucladores que xuclen a la presa fins que només queda pell buida. Després es retira del niu amb un llançament precís. Això evita que el parany s'ompli d'insectes morts i quedi inutilitzable.
Larves Les larves a vegades poden aparèixer en massa, la qual cosa fa que els paranys es trobin una al costat de l'altra en grups. Això significa que el menjar ha de dividir-se entre diversos paranys i pot produir-se una escassetat. No obstant això, la larva de formiga lleó pot veure's privada d'aliment fins per vuit mesos. A pesar que les formigues lleó solen presentar-se com a fabricants de paranys, aquest no és el cas per a totes les espècies. Un gran nombre d'espècies són incapaces de fabricar un parany. En general, viuen de nit i cacen activament a les seves preses. Durant el dia s'enterren en el sòl o s'amaguen en esquerdes i esquerdes. Se sap que les espècies del gènere Glenurus viuen en fusta morta o en caus d'una tortuga en particular, la tortuga tuza (Gopherus polyphemus). De totes les espècies que es troben als Estats Units, l'espècie Myrmeleon immaculatus és l'única que cava paranys com a larva, però també és un dels representants més comuns i més coneguts aquí.
Altres tipus Les formigues lleó no són els únics insectes les larves dels quals cacen a les seves preses des dels seus caus. Aquest comportament també es coneix en les larves de l'escarabat de sorra. No obstant això, aquestes no crea un parany, sinó que caven un túnel directament cap avall en el qual es troba el cos. L'obertura superior es tanca amb el cap i, quan s'acosta una presa adequada, s'agarra ràpidament amb les mandíbules.
Història natural miniatura|upright=0.75|esquerra|El cicle vital de Distoleon tetragrammicus. El nom de formiga lleó es refereix a la larva, que viu en sòls sorrencs i excava un clot en forma d'embut en el fons del qual s'amaga, deixant sobresortir només les seves mandíbules. Els insectes petits cauen en aquesta fossa i no poden sortir a causa de les parets de sorra solta, de manera que són menjats per la formiga lleó. Totes les larves de formigues lleó s'alimenten d'altres insectes, però no totes les espècies caven els clots.
Quan estan desenvolupades completament, les larves poden arribar a mesurar al voltant d'1 cm de longitud. Posseeix grans i poderoses mandíbules. Passa la fase de pupa a la primavera, a l'interior d'un capoll recobert de sorra.
Els adults són depredadors, alimentant-se de petits insectes voladors, erugues i altres espècies de formigues lleó. Es comuniquen per mitjà de feromones. Els seus ous els ponen sobre la vegetació, sobre el sòl o lleugerament enterrats.
El cicle vital comença amb la oviposició (posada d'ous) en un lloc adequat. La femella del formiguer copeja repetidament amb la punta del seu abdomen el possible lloc de posada i després inserida la seva ovipositor en el substrat i posa un ou.
Depenent de l'espècie i d'on viva, la larva s'oculta baix fulles, enderrocs o trossos de fusta, s'amaga en una esquerda o excava un clot en forma d'embut en material solt. Com a depredador d'emboscades, la captura de preses és arriscada perquè el menjar arriba de manera impredictible i, per a aquelles espècies que fabriquen paranys, mantenir una és costós. Per això, les larves tenen taxes metabòliques baixes i poden sobreviure durant llargs períodes sense aliment. Poden trigar diversos anys a completar el seu cicle vital; maduren més ràpid amb menjar abundant, però poden sobreviure molts mesos sense alimentar-se. En climes més freds excaven a major profunditat i romanen inactius durant l'hivern.
miniatura|upright=0.75|Un capoll de formiguer en el lateral d'una casa. Quan la larva aconsegueix la seva grandària màxima, es torna pupa i sofreix metamorfosi. Forma un capoll globular de sorra o un altre substrat local pegat amb fina seda filada d'una prima espina en l'extrem posterior del cos. El capoll pot enterrar-se a diversos centímetres de profunditat en la sorra. Després de completar la seva transformació en insecte adult al llarg d'aproximadament un mes, emergeix de la caixa, deixant enrere el tegument de pupa, i es dirigeix a la superfície. Al cap d'uns vint minuts, les ales de l'adult estan completament obertes i vola a la recerca de parella. L'adult és considerablement més gran que la larva, ja que les formigues lleó presenten la major disparitat de grandària entre larva i adult de tots els insectes holometàbols. Això es deu al fet que l'exoesquelet de l'adult és extremadament prim i frèvol, amb una densitat excepcionalment baixa. L'adult sol viure uns 25 dies, però alguns insectes sobreviuen fins a 45 dies.
Referències
Categoria:Neuròpters