La conquesta d'Irlanda per Cromwell (1649-1653) es va dur a terme entre 1649 i 1653 per les forces del parlament anglès, dirigit per Oliver Cromwell i el seu Nou Exèrcit Model durant les Guerres dels Tres Regnes.
Des de la rebel·lió de 1641, l'illa d'Irlanda havia estat principalment sota el control d'una coalició coneguda com els «Irlandesos Catòlics Confederats», els qui en 1649 van signar una aliança amb el «partit polític dels Anglesos Reialistes», el bàndol que donava suport al rei Carles I i que havien estat derrotats en la guerra civil anglesa. Finalment, les forces de Cromwell van vèncer la «Coalició irlandesa» i als «Carlistes», acabant per ocupar el país, portant així a la seva fi a les guerres confederades a Irlanda.
La conquesta va ser extremadament brutal. S'ha al·legat que moltes de les accions militars que es van dur a terme en aquesta guerra serien avui dia qualificades de crims de guerra o fins i tot genocidi.War Crimes (Crims de guerra) El comandant anglès va aprovar una sèrie de dures lleis penals en contra de l'església catòlica i va confiscar gairebé tot el territori irlandès. A Irlanda encara continua sent una figura odiada.
Recentment un columnista d'un periòdic local ha debatut que moltes de les accions que va dur a terme estaven dins de les normes de guerra permeses en aquells dies, o que van ser exagerades o distorsionades per propagandistes posteriors.Tom Reilly, 1999, Cromwell: An Honourable Enemy No obstant això, el seu llibre ha estat criticat des dels cercles acadèmics i la majoria dels historiadors en discrepen.History Ireland, review of "Cromwell: An Honourable Enemy" Historia de Irlanda Consultat 04-05-08 S'estima que la llarga campanya parlamentària que Cromwell va encapçalar, va provocar la mort o l'exili d'aproximadament entre el 15 i el 20% de la població irlandesa.Padraig Lenihan, Confederate Catholics at War, pàgina-112 Cork, Ire- land: Cork University Press, 2001.
Preludi El Parlament anglès, victoriós en la guerra civil anglesa, tenia diverses raons per enviar un exèrcit a conquistar Irlanda:
La primera raó i de major pressió era l'aliança que van signar els confederats i Carles II. (el fill exiliat de l'executat Carles I). Fet que va permetre que s'enviessin les Tropes Reals i que se sumissin les tropes Confederades al comandament dels Oficials Reals, dirigits per James Butler. L'objectiu consistia a envair Anglaterra i restaurar la monarquia. La Mancomunitat anglesa no podia permetre's ignorar aquesta treta. En segon lloc, fins i tot si els Confederats no s'haguessin aliat entre ells amb els Reials, és probable que el Parlament anglès hagués intentat reconquerir Irlanda de totes maneres. En 1647 amb milícies formades de les Guerres dels Tres Regnes, van enviar un exèrcit a l'illa (la majoria sota el comandament de Michael Jones). Aquests últims veien al país com a part del territori governat amb dret pel Regne d'Anglaterra i només fora de control temporalment des de la rebel·lió de 1641. A més, molts Parlamentaris, desitjaven castigar els nadius per les massacres de colons anglesos que s'havien dut a terme al setembre de 1641. En tercer lloc, en 1642, el parlament va augmentar els impostos en 10 milions de lliures, sota l'Acta dels Aventurers per lluitar en la guerra civil, sobre la base que reemborsarien a les seves creditors amb terres conquistades als rebels. Per a efectuar el reemborsament era necessari que l'illa d'Irlanda fos conquistada i les seves terres confiscades.
La batalla de Rathmines i el desembarcament En 1649 a la fi del període conegut com a Irlanda Confederada, l'únic lloc fronterer «Parlamentari» que quedava a l'illa estava a Dublín, sota el comandament del coronel Michael Jones. Una força militar combinada per soldats «reialistes» al costat de soldats «confederats», sota el comandament de James Butler, es va assentar a Rathmines, al sud de Dublín, a manera de prendre la ciutat i privar als «Parlamentaris» d'un port en el qual poguessin desembarcar. No obstant això, el 2 d'agost, el coronel Jones va executar un atac sorpresa als «reialistes» mentre aquests es desplegaven, aconseguint que es retiressin a la fugida. En la posterior derrota van morir al voltant de 3.000 soldats «Reialistes» i «Confederats». Oliver Cromwell va denominar a la batalla com, «Un regal sorprenent, tan gran i oportú que ens deixa com els que somien».Antonia Fraser, Cromwell, our Chief of Men (1973), p. 324 ja que significava que tenia un port segur en el qual desembarcar, i al mateix temps conservava la capital. Amb el bloqueig que infringia l'almirall Robert Blake a la «Flota Reialista» restant, (al comandament del príncep Rupert del Rin a Kinsale), Cromwell va aconseguir desembarcar el 15 d'agost amb 35 bucs plens de tropes i maquinària de setge. Henry Ireton, un dels generals de Cromwell, va desembarcar l'endemà passat amb setanta-set nous bucs.Antonia Fraser, Cromwell our Chief of Men, p.326
Les tropes d'Ormonde es van retirar desordenadament, i completament desmoralitzades per la inesperada derrota soferta a Rathmines, per la qual cosa a curt termini no van ser capaces de tornar a lluitar una altra batalla més. Com a resultat, Ormonde esperava poder aguantar a les ciutats emmurallades de la costa, per així poder contenir l'avanç de Cromwell fins a l'hivern, amb l'esperança que les files del coronel s'esgotessin passant gana i sofrint malalties.Padraig Lenihan, Confederate Catholics at War, p.113 Cork, Ire- land: Cork University Press, 2001.
Setge de Drogheda En desembarcar, el comandant va procedir amb la presa dels ports d'altres ciutats de la costa a l'efecte d'assegurar-se un eficient aprovisionament de reforços i logística des d'Anglaterra. La primera ciutat a caure va ser Drogheda, on s'havia aquarterat un regiment format per 3.000 soldats reials i Confederats, comandats per Arthur Aston. Quan els homes de Cromwell van prendre per assalt la ciutat, la majoria de la guarnició i dels sacerdots catòlics van ser massacrats per ordre seva. En la contesa també van morir alguns civils i el mateix Aston que va ser apallissat amb la seva pròpia 'Cama de fusta' pels roundheads fins que va morir.Fraser, pp.336-339. Kenyon, Ohlmeyer, The Civil Wars, p. 98 La matança de l'aquarterament de Drogheda va causar horror i fins i tot avui dia es recorda com a exemple de l'extrema crueltat de Cromwell. No obstant això recentment s'ha debatut (per exemple per Tom Reilly a Cromwell, un enemic honorable, Dingle 1999) que el que va ocórrer a Drogheda no fou inusualment sever segons els estàndards dels setges de guerra del . Una vegada va haver pres Drogheda, Cromwell va enviar 5.000 homes al Nord del país sota el comandament de Robert Venables per prendre l'Ulster de les restes d'un exèrcit convenanter que havia desembarcat aquí en 1642. Als Parlamentaris se'ls va unir un exèrcit de colons britànics que estaven assentats al voltant de Derry, comandats per Charles Coote.
Wexford, Waterford i Duncannon miniatura|Castell del Rei John a Limerick El Nou exèrcit Model va marxar cap al sud per assegurar els ports de Wexford, Waterford i Duncannon (Wexford). Wexford es va convertir en l'escenari d'una altra infame atrocitat quan les tropes «Parlamentàries» van entrar a la ciutat mentre s'estaven duent a terme les negociacions per al seu rendiment. Els homes de Cromwell sense prèvia ordre van arremetre contra els assetjats saquejant i matant tot el que trobaven al seu pas, per finalment, calar foc a la majoria de les cases del poble. Van assassinar al voltant de 2000 soldats i 1 500 ciutadans.Kenyon, Ohlmeyer, The Civil Wars, (Les guerres civils) p.100 Existeix certa polèmica respecte a la responsabilitat que va tenir el comandant en el saqueig. Cromwell no va ordenar l'atac, en aquest moment estava en plena discussió de rendició, quan de sobte, les seves tropes es van llançar a la càrrega. D'altra banda, qui el critiquen, apunten que es va esforçar ben poc a retenir als seus soldats i, que després no els va sancionar per la seva conducta. El saqueig va ser d'alguna manera contraproduent per als «Parlamentaris». La destrucció de la fortalesa els va deixar sense poder usar el seu port com a base d'aprovisionament de les seves forces. En segon lloc, van barrejar la severitat de les mesures adoptades a Drogheda i a Wexford, que en certa manera van poder ser efectives per descoratjar la futura resistència irlandesa.
El comandant dels «reialistes», Ormonde, sabia que el «terror de l'exèrcit de Cromwell» havia causat un efecte paralitzant sobre les seves tropes. Posteriorment, ciutats com New Ross, Carlow i Kilkenny es van rendir i es van lliurar quan les van assetjar. D'altra banda, les massacres d'aquestes ciutats van ser probablement la causa per la qual la resistència es va perllongar en llocs en els quals s'havien convençut que els anaven a matar encara que es rendissin. Ciutats com Waterford, Duncannon, Clonmel, Limerick i Galway es van rendir només després d'una forta resistència. Cromwell va ser incapaç de prendre Waterford o Duncannon i el seu exèrcit va haver de retirar-se als casernes d'hivern, on molts dels seus homes van morir de malaltia, especialment de febre tifoidea i disenteria. Les ciutats portuàries de Waterford i Duncannon es van rendir finalment després de diversos setges perllongats durant 1650.
Clonmel i la conquesta de Munster miniatura|Henry Ireton, el capità que va rebre el mandat de les Forces Parlamentàries per Cromwell a Irlanda. Cromwell va traspassar el comandament de les forces parlamentàries a Henry Ireton en 1650, però aquest va morir malalt en el setge de Limerick en 1651.
En la primavera següent, va escombrar les ciutats emmurallades restants del sud-est de l'illa, en particular la Capital confederada de Kilkenny, la qual es va rendir amb condicions. El Nou exèrcit model tan sols va conèixer un revés seriós durant el setge de Clonmel, on els seus atacs a les muralles de la ciutat van ser repel·lits amb gran cost, però la ciutat es va rendir l'endemà. El comportament que Cromwell va tenir a Kilkenny i Clonmel, va contrastar fortament amb el de Drogheda i Wexford. Malgrat el fet que les seves tropes havien sofert grans baixes atacant les antigues ciutats, va respectar les condicions de rendició, que incloïen garantir les vides, i propietats dels vilatans i l'evacuació de les tropes armades que les defensaven.
El canvi d'actitud per part del comandant Parlamentari va poder estar influenciat en reconèixer ell mateix que la seva excessiva crueltat estava perllongant la resistència en la resta de les ciutats. cal esmentar que el coronel parlamentari Daniel Axtell va ser jutjat per un tribunal de guerra format per Ireton uns mesos més tard, a conseqüència de les atrocitats comeses pels seus soldats durant la batalla de l'illa Meelick. Els Reials d'Ormonde seguien mantenint Munster, però van ser flanquejats per un motí de la seva pròpia guarnició en Cork. Les tropes britàniques que estaven aquí havien estat lluitant pel Parlament fins a 1648, fet que va fer que es ressentissin i que no volguessin seguir lluitant al costat dels Confederats. El seu motí va deixar a la majoria de Cork i Munster en mans de Cromwell, qui va derrotar a la guarnició irlandesa en la batalla de Macroom, la qual al costat de les forces Reials es van retirar per darrere del riu Shannon cap a Connaught.