miniatura|Inques i espanyols en un enfrontament, pintura de Juan Bravo per a la municipalitat del Cuzco La conquesta espanyola de l'Imperi Inca (1532 - 1572) fou el procés històric d'annexió de l'Imperi Inca a l'Imperi Espanyol. Felipe Guamán Poma de Ayala, cronista del país, assenyala el primer contacte entre un espanyol i un inca, entre Pedro de Candía i Huayna Cápac. Guamán Poma de Ayala, Nueva crónica y buen gobierno, pàg 91 No obstant això, va ser a principis de 1532 quan un exèrcit incaic es va topar amb els conquistadors espanyols, durant la guerra civil entre els dos hereus al tron de Cuzco, Huàscar i Atahualpa, fills del recentment mort emperador inca, Huayna Cápac. En aquesta trobada, Atahualpa fou fet pres per Francisco Pizarro i setmanes després va ser executat. No obstant això, després del començament de la conquesta espanyola, l'Imperi Incaic sobreviuria fins al 1572, quan el virrei Francisco de Toledo executaria l'últim Sapa Inca: Túpac Amaru I.
Antecedents Guaman Poma va dir en les seves cròniques que l'inca Huayna Cápac va tenir una trobada amb Pedro de Candía al Cuzco, tot i que aquesta crònica es considera errònia.de l'antropologia indigenista: Mèxic i Perú Anthropos Editorial, 1993
Es diu que l'entrevista es va produir utilitzant signes, segons els quals l'inca va interpretar que Candía menjava or, de manera que el governador li va brindar or en pols i després li va permetre anar-se'n.Guamán Poma de Ayala, Nueva crónica y buen gobierno, pàg 94 Pedro de Candía es va emportar a un dels chasquis a Espanya i el va presentar al rei, després va ser portat de tornada al Tahuantinsuyo perquè fes de traductor. Aquest inca seria conegut després com a Felipillo.
La situació incaica Poc temps després del primer contacte entre Huayna Cápac i Pedro de Candía, el Sapa Inca i el seu successor, Nina Cuyuchi, van morir a causa d'una rara malaltia, que alguns autors atribueixen a la verola portada amb els europeus.
Després de l'anarquia posterior al decés de l'inca, Huàscar va assumir el govern per ordre dels orejones (nobles) de Cuzco, els quals creien que la seva experiència com a vice-governant era suficient per assumir el comandament. Després d'un cop d'estat fallit, Huàscar, preocupat per l'excessiva confiança que tenia el seu germà Atahualpa en els generals de l'imperi-els anomenats ikas -, ordena al seu germà que s'allunyés d'ells. Però ell reacciona, va organitzar un exèrcit i li va declarar la guerra. L'enfrontament, que hauria de durar tres anys, va finalitzar amb la victòria d'Atahualpa i la captura i posterior execució de Huàscar.Waldemar Espinoza, pàg 105.
Situació dels conqueridors Cap a 1523, als 47 anys, Francisco Pizarro estava situat a Panamà, ciutat de la qual va arribar a ser alcalde el 1522.
L'anàlisi històrica s'inclina a creure que Pizarro posseïa una fortuna modesta, perquè per emprendre l'aventura, ell i Diego de Almagro, van haver d'associar-se amb un capellà influent, Hernando de Luque, que en aquell temps era capellà a Panamà. Villanueva parla d'un quart "soci ocult": el licenciado Espinoza, que no va voler figurar públicament, però que va ser el financer de les expedicions. Això va haver de ser així, ja que mai un sol dels socis decidia de manera unilateral les accions. Només Francisco Pizarro, iniciada la conquesta física del Perú, va prendre decisions de campanya o sobre accions militars i administratives, prerrogatives del seu càrrec de Governador de Nova Castella.
El 1524 Pizarro es va associar amb Diego de Almagro i el capellà Hernando de Luque per conquerir "El Birú" (paraula que després es convertiria en Perú), i es repartiren les responsabilitats de l'expedició. Pizarro la comandaria, Almagro s'encarregaria del proveïment militar i d'aliments i Luque s'encarregaria de les finances i de la provisió d'ajuda. A finals de setembre de 1526, quan havien transcorregut dos anys de viatges cap al sud, durant els quals afrontaren tota mena de perills i calamitats, van arribar a l'illa del Gallo cansats i extasiats. El descontentament entre els soldats era molt gran, donat que portaven diversos anys passant calamitats sense aconseguir cap resultat. Pizarro intentà convèncer els seus homes perquè seguissin endavant, però la majoria dels seus hosts volien desertar i tornar.
A l'illa del Gallo es produeix l'acció èpica de Pizarro, de traçar amb l'espasa una ratlla a les arenes de l'illa, mentre exhortava els seus homes a decidir entre seguir o no en l'expedició descobridora. Només creuar la línia tretze homes. Els "Tretze de la Fama", o els "Tretze de l'illa del Gallo" , foren Bartolomé Ruiz, Pedro Alcón, Alonso Briceño, Pedro de Candia, Antonio Carrión, Francisco de Cuéllar, García Jerén, Alonso Molina, Martín Pau, Cristóbal de Peralta, Elias Ascoy Angulo, Domingo de Soraluce i Juan de la Torre.
Sobre l'escena que es va viure a l'illa del Gallo, tan bon punt Juan Tafur li transmetés l'ordre del governador Pedro de los Ríos, explica l'historiador José Antonio del Busto:
Pizarro i els Tretze de la Fama esperaren a l'illa del Gallo cinc mesos pels reforços, els quals van arribar de Panamà enviats per Diego de Almagro i Hernando de Luque i comandats per Bartolomé Ruiz. El navili va trobar a Pizarro i els seus en l'Illa de la Gorgona, famolencs i assetjats pels indis. Aquest mateix dia, Pizarro va ordenar salpar cap al sud.
Pizarro no va ser ni el primer ni l'únic que va intentar la conquesta del Perú. Dos anys abans, el 1522, Pascual de Andagoya va ser el primer a tractar d'efectuar aquesta aventura: la seva expedició va acabar en un estrepitós fracàs. Les notícies de l'existència de "Birú" i de les seves enormes riqueses en or i plata, va haver d'influir en l'ànim d'aquests aventurers i podria haver aportat l'ingredient decisiu per preparar l'expedició no només de Pizarro sinó d'Andagoya. Per aquesta raó, Pizarro, Almagro i Luque es van llançar a l'aventura.
La conquesta (tercer viatge) La Capitulació de Toledo de 1529 concedia a Francisco Pizarro va permís per colonitzar i poblar les Índies i establir-hi la Governació de Nova Castella,
Primera fase El 1531, les tropes de Francisco Pizarro es van separar en dos; Pizarro a Coaque es va dirigir cap a Puná (al Golf de Guayaquil). A Puná, els espanyols van rebre regals i instruments musicals per part del curaca de Puná, que els veia com a instrument per als seus fins. Més tard aquest curaca va recórrer als punanenys i es van rebel·lar pels excessos comesos pels espanyols.
Els punanenys van haver d'enfrontar-se no només a espanyols sinó també als tumbesins, aliats dels espanyols per vells ressentiments de guerra cap als illencs de Puná. Més tard els espanyols van ser víctimes de traïcions i conspiracions per part dels seus aliats tumbesins; En una ocasió els tumbesins van abandonar en una de les basses enmig del mar a tres espanyols.El Perú en los tiempos modernos, Julio R. Villanueva Sotomayor. Pàg 22-25
Segona fase Hernando de Soto amb la seva tropa perseguir els revoltats tumbesins durant tota la nit i al matí: van caure sobre els seus campaments per sorpresa, els van matar i es van apoderar dels seus campaments. L'endemà va continuar la persecució. El cacic Quilimasa amb les degudes garanties per a la seva vida, es va presentar davant Hernando de Soto, que el va portar on era el governador. Per la conversa amb Quilimasa, s'assabentà que altres cacics més importants havien ordenat la mort dels espanyols.
Una altra conversa important va ser la que va sostenir Pizarro amb un principal vingut de l'interior. Pel que fa a això Pedro Pizarro, diu: «[…] quan es demanava a l'indi què era allò, va dir que era un poble gran on residia el senyor de tots, i que hi havia molta terra poblada i molts càntirs d'or i argent, i cases folrades amb planxes d'or, i certament l'indi va dir veritat, i menys del que havia […]». Els va informar també sobre valls més fèrtils. A més de l'anterior, va informar Pizarro sobre la situació inca. Tots aquests informes van entusiasmar Pizarro, que va decidir continuar amb la conquesta.
En veure que no trobaven els indis que perseguien i que els poblats tumbesins havien estat arrasats pels punenys, Pizarro decidí continuar deixant-hi el seu tinent i la va abandonar en dos grups. L'avantguarda, comandada per ell mateix i acompanyada per Hernando de Soto, va partir cap a Poechos. La rereguarda, comandada per Hernando Pizarro, va sortir de Tumbes posteriorment, perquè a les seves files hi havia malalts: se'ls va ordenar que seguissin l'avantguarda.
La fundació de San Miguel A Poechos, Pizarro té notícies d'Atahualpa, que s'estava desplaçant de Quito a Cajamarca. A més, va tenir detalls de la guerra que sostenia amb Huàscar. Decidí enviar Hernando de Soto a Caxas, amb la finalitat de recopilar informació sobre Atahualpa. Hernando de Soto es va prendre un temps en això, un fet que va causar la preocupació de Francisco Pizarro. Mentrestant, s'uní a la rereguarda de conquistadores que venien amb Hernando Pizarro. En aquest temps s'havien revoltat els indis de Chira i Tangarala (Tangarará), un fet que obligà els espanyols d'Hernando de Soto, a atrinxerar-se a la huaca Chira, i enviaren a una part d'espanyols on Pizarro a demanar ajuda.
Francisco Pizarro deixà el seu germà Hernando a Poechos, i es dirigí a la huaca Chira per auxiliar els seus companys d'armes. Allà va castigar severament els curaques: «Tretze curacas van ser morts a garrot i cremats els seus cossos». Després de calmar Chira, es dirigí a Tangarala (Tangarará), on fundà la Vila de San Miguel, el 15 d'agost de 1532. Va ser la primera ciutat espanyola fundada al Perú. Després va passar a Piura, territori dels tallans. En aquesta ciutat, Francisco Pizarro feu el primer repartiment de terres i serfs indis entre els espanyols que van voler establir-s'hi. Aquest primer repartiment va incloure a més de Piura, Túmbez (Tumbes). Pedro Pizarro, que havia quedat amb el seu germà Hernando a Poechos, descriu la presència d'un espia d'Atahualpa entre els curaques de Poechos, el qual després va donar notícies a l'Inca de l'arribada dels conqueridors. Així Pizarro té per primera vegada notícia d'Atahualpa, de la guerra civil que enfrontava els germans i del derrotat Huàscar, que havia estat capturat.
Viatge de Piura a Cajamarca Abans d'entrar a la serra, Francisco Pizarro va prendre una sèrie de precaucions, que segons Villanueva, van ser:
Després de dictar les disposicions anteriors i de reforçar la rereguarda, es dirigí a Cajamarca pels camins inques (i en concret per Cápac Nyam: camí inca de la serra), on sabia que es trobava Atahualpa. Jerez diu que Pizarro va sortir de San Miguel de Piura el 24 de setembre de 1532 amb «seixanta-dos homes a cavall i cent dos a peu». Camí a Cajamarca, un noble orellut s'entrevistà amb Pizarro per fer-li saber que l'Inca «té la voluntat de ser el seu amic, i l'espera en pau a Cajamarca». Després d'això l'indi va retornar a Cajamarca a informar Atahualpa i lliurar-li els regals que va enviar amb ell Francisco Pizarro i per dir-li «que s'afanyaria a arribar a Cajamarca i ser amic de l'Inca». Per a evitar de ser fustigat per ambdós bàndols de la confrontació intestina, Pizarro pregonava que era partidari de Huàscar Inca Yupanqui i al Apoo, li deia que venia a donar suport a Atahualpa.