La batalla de Monte Cassino, també coneguda comunament com la batalla de Cassino, va tenir lloc entre gener i maig de 1944 entre les forces aliades i alemanyes durant la campanya d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial.
El Cinquè Exèrcit dels Estats Units del tinent general Mark Clark, que també incloïa forces de països aliats, després del desembarcament victoriós a Salern va atacar la Línia Gustav, defensada per les expertes tropes alemanyes del Desè Exèrcit comandades pel coronel general Heinrich von Vietinghoff. El pivot defensiu alemany estava representat per la ciutat de Cassino, que controlava l'accés a la vall del Liri, i per l'Abadia de Montecassino, que dominava la vall i permetia als defensors controlar els moviments de les tropes enemigues. La vall es considerava l'única ruta d'accés fàcil per a les columnes d'homes i equipament aliats que avançaven cap a Roma i, per tant, es va convertir en el fulcre de la defensa alemanya. La batalla va degenerar en una ferotge guerra de posicions que, durant llargs períodes, va ser molt similar a la guerra de trinxeres que havia caracteritzat la Primera Guerra Mundial.Parker, p. 10Morris, p. 313
La batalla també va estar marcada pel controvertit bombardeig aeri aliat que va destruir l'abadia centenària, un acte que va suscitar moltes crítiques als comandants angloamericans, que van recordar els atacs fallits contra les posicions defensives alemanyes i el decebedor desembarcament d'Anzio. Després d'un hivern difícil, durant el qual van aconseguir reforçar i reorganitzar les seves tropes, els aliats van llançar la massiva operació Diadema a mitjans de maig: l'atac des de la costa tirrènica fins a Cassino, i des del cap de platja d'Anzio, va aconseguir soscavar i finalment trencar la defensa alemanya, tant que les forces aliades es van reunir i van poder obrir el camí cap a Roma . El comandant en cap alemany a Itàlia, el mariscal de camp Albert Kesselring, no va voler lluitar per la capital i va ordenar una retirada a la següent línia defensiva, la Línia Gòtica, al llarg de la qual es va estabilitzar el front italià fins a les últimes setmanes de la guerra.
Context estratègic miniatura|esquerra|La tendència general de la línia Gustav (en vermell) en el context geogràfic italià
Des de la Conferència de Casablanca del gener de 1943, havien sorgit amargs desacords entre els Aliats sobre la direcció de la guerra a Europa: els estatunidencs veien amb extrema sospita el desig britànic d'ajornar la invasió de França i consideraven el teatre mediterrani una pèrdua d'homes i recursos. D'altra banda, el primer ministre Winston Churchill, conscient com tots els britànics de les debacles patides a Noruega, França i Grècia, estava decidit a ajornar l'operació Overlord fins que el seu èxit fos segur.Parker, p. 23-24 Al final, els britànics van prevaler i es va arribar a un compromís que preveia el desembarcament a Sicília i posteriorment al sud d'Itàlia, tot i que amb forces molt petites que encara s'havien d'acordar.Parker, p. 29 Després de la victoriosa campanya de Sicília i la caiguda del feixisme a l'estiu de 1943, els caps de les forces aèries aliades van donar suport fermament a la invasió de la Itàlia continental, cosa que hauria permès a la força aèria utilitzar els aeròdroms al voltant de Foggia com a bases per bombardejar el sud d'Alemanya i els Balcans. El 8 de setembre de 1943, Itàlia es va rendir als aliats i, mentre els alemanys procedien a ocupar la península, l'endemà les forces angloamericanes van desembarcar a Salern.Parker, p. 34-35 Tot i que el contraatac alemany a Salern va estar a punt de provocar una crisi, les tropes del Cinquè Exècit del tinent general Mark Clark van resistir tenaçment i després de deu dies van poder començar el seu avanç cap al nord; per tant, el comandant alemany del Grup d'Exèrcits C al sud d'Itàlia, el mariscal de camp Albert Kesselring, amb el comandant del Desè Exèrcit, el coronel general Heinrich von Vietinghoff, van iniciar els preparatius per a la defensa de la península al sud de Roma, amb l'aprovació del mateix Adolf Hitler.Parker, p. 44-45
Mentrestant, amb el suport alemany, s'havia establert una República Social Italiana a les zones controlades per Alemanya, mentre que a la zona abandonada pels alemanys i alliberada pels aliats s'havia reformat un govern nacional italià, l'anomenat Regne del Sud, que l'11 d'octubre va declarar la guerra a Berlín.Morris, p. 234-235 L'avanç aliat havia continuat amb l'alliberament de Nàpols, només per ser aturat davant de la Línia Volturno i la Línia Bernhardt, línies de camp creades per la Wehrmacht amb l'objectiu de guanyar temps per permetre que el gruix de les defenses s'estableixin darrere de la Línia Gustav.Parker, p. 45 Mentrestant, el 2 d'octubre, el mariscal de camp Harold Alexander, comandant del 15è Grup d'Exèrcits a Itàlia, havia establert futures operacions per al Vuitè Exèrcit britànic del tinent general Bernard Law Montgomery i per al Cinquè Exèrcit estatunidenc de Clark. L'ordre per a aquest últim era prendre un cap de pont més enllà del Volturno, procedir cap a la vall del Liri i la província de Frosinone i després cap a Roma; Montgomery passaria per Termoli cap a Pescara, des d'on partia la molt ardua Via Tiburtina Valeria (carretera estatal núm. 5) fins a la capital. Tant Alexander com Montgomery pensaven que aquesta ruta era la més directa cap a Roma, atès que, un cop passat el Gustav al sector de Pescara, no trobarien cap altre obstacle defensiu al llarg de la carretera, mentre que els homes de Clark tenien al davant un sistema defensiu molt més articulat en profunditat al llarg de tota la vall del Liri.Morris, p. 235 Aquestes ordres van donar lloc al sentiment en el general estatunidenc que els britànics pretenien prendre's, si no completament, almenys parcialment, el mèrit de la futura conquesta de la capital: Clark i els comandants americans estaven irritats per això, perquè pensaven que l'honor pertanyia al 5è Exèrcit, després dels enormes esforços realitzats a Salern i en les batalles següents. La presència del X Cos britànic a la gran unitat americana es va convertir, doncs, en la prova, per a Clark, que Londres volia assegurar en qualsevol cas la presència de les seves forces a l'entrada prevista a Roma.Morris, p. 235-236
L'aproximació dels aliats a Gustav miniatura|Roma: Homes de la "Hermann Göring" s'emporten obres d'art de Montecassino i Nàpols La situació aliada a Itàlia també depenia dels desenvolupaments de l'Operació Overlord, a la qual també es van assignar les millors unitats angloamericanes de la península; no per casualitat, el cap d'estat major de l'exèrcit dels Estats Units, el general George Marshall, i els comandaments subordinats només tenien com a objectiu mantenir una posició segura per a les bases aèries de Foggia, des d'on els esquadrons de bombarders pesants podien atacar Àustria i el sud d'Alemanya: al front terrestre s'haurien conformat amb mantenir els alemanys ocupats.Morris, p. 237 Així va sorgir la necessitat de trobar noves forces per desplegar a Itàlia: el II Cos polonès, els neozelandesos i les forces colonials de la França Lliure, a més de les divisions britàniques que gairebé havien completat el seu reciclatge i les noves divisions establertes als Estats Units amb reclutes.Morris, p. 238 miniatura|esquerra|L'avanç aliat al nord de Nàpols es va veure obstaculitzat pel clima i les defenses passives alemanyes, inclosos els camps de mines que requerien una neteja laboriosa. Malgrat les enormes dificultats que plantejava el terreny, les pluges i la metòdica demolició d'infraestructures duta a terme pels alemanys en retirada, el 13 d'octubre les tropes aliades van creuar el Volturno, 65 quilòmetres al sud de la línia Gustav. Centrada a la zona de Cassino, aquesta línia representava un sistema defensiu que creuava la part més estreta de la península, entre Gaeta i Ortona, i que es basava en totes les elevacions naturals per dominar els nombrosos rius des de dalt: en particular les valls dels rius Garigliano i Rapido, davant de Cassino. La línia Gustav, en realitat, era un complex de múltiples capes defensives amb posicions preparades per a contraatacs immediats, complementades per un sistema de camps de mines antipersones i tanques de filferro, disposades de manera que cobrissin les zones planes dels vessants dels turons durant una distància d'aproximadament 400 metres des de les ribes del riu; Per aprofitar els seus recursos, els alemanys van fer volar la presa de Rapido, que es va desbordar a la plana davant de Cassino, convertint-la en un pantà. La ciutat, l'entrada de la qual estava dominada per l'abadia de Montecassino, representava la porta d'entrada a la vall del Liri, al llarg de la qual transcorria la Via Casilina (carretera estatal núm. 6) que conduïa a Roma. Els alemanys també havien eliminat edificis i arbres per crear o millorar camps de tir, així com fortificar i ampliar coves i refugis subterranis, connectats per túnels.Parker, p. 17-55 El mariscal de camp Kesselring, per mantenir la línia, també es va basar en la presència dels Apenins i la manca d'infraestructures modernes, cosa que va obligar els aliats a dividir el 15è Grup d'Exèrcits sense possibilitat de suport mutu: els estatunidencs a l'oest, a la costa tirrènica, els britànics a l'est, a la costa adriàtica. El Grup d'Exèrcits C, en canvi, podia aprofitar la xarxa viària molt superior que passava per Roma i havia mantingut moltes forces de reserva al nord, majoritàriament reunides al Catorzè Exèrcit del tinent general Eberhard von Mackensen. Per tant, Kesselring i els seus col·legues haurien pogut transferir tropes i equipament d'un costat del Gustav a l'altre segons calgués amb més facilitat que els seus oponents.Ford, p. 31 miniatura|upright=0.9| Soldats britànics avancen prop de Calvi Risorta durant les dures marxes cap a Gustav A finals de novembre, la línia Bernhardt va cedir al centre i al nord de Venafro: els alemanys van reforçar les poderoses fortaleses del mont Sambucaro i del mont Camino al nord i al sud de la Casilina, a més d'enviar-hi la 26a Divisió Panzer i la 29a Divisió de Granaders Blindats que, desplegades immediatament, van elevar la moral de les tropes.von Senger, p. 260-261 Lentament, entre finals de novembre i principis de desembre, els aliats van aconseguir conquerir els dos pics, mentre que a cavall de la Casilina, continuaven els combats ferotges prop del mont Lungo i San Pietro Infine; a mitjans de mes, va arribar l'autorització de Berlín per iniciar una retirada combativa al llarg de la línia Gustav.von Senger, p. 263 Després d'haver creuat el Volturno, l'avanç aliat va resultar lent i dolorós; el fang i el mal temps, el terreny difícil, la manca de carreteres adequades per als enormes combois de subministrament mecanitzats i la destrucció patida per la xarxa viària italiana van resultar ser obstacles importants, amplificats per combats que recordaven la guerra de trinxeres de la Primera Guerra Mundial.Atkinson, p. 369