La Cursa per l'Àfrica, o partició de l'Àfrica és un episodi del colonialisme europeu transcorregut aproximadament entre 1870 i 1914. Va consistir en la invasió, annexió, divisió i colonització de gran part de l'Àfrica per part de set poders colonials europeus. Els únics territoris que van romandre independents foren Libèria i Etiòpia.

La Conferència de Berlín de 1884 convocada i organitzada pel Canceller d'Alemanya Otto von Bismarck a petició de Portugal,The Berlin Conference of 1884-1885 to Divide Africa amb la finalitat de resoldre els problemes que creava l'expansió colonial a Àfrica sol considerar com l'inici del període. En l'últim quart del , hi va haver considerables rivalitats polítiques entre els imperis europeus, que van donar l'impuls de la Lluita. Els darrers anys del segle XIX van veure una transició de l'imperialisme informal consistent en influència militar i domini econòmic, al domini directe.

La major part d'Àfrica va ser descolonitzada durant la Guerra Freda però les antigues fronteres imperials i els sistemes econòmics imposats per la cursa per l'Àfrica encara afecten la política i l'economia de les nacions africanes fins avui.

Antecedents miniatura|Mapa diacrònic que mostra les cultures precolonials d'Àfrica (entre el 500 aC i el 1500 aC aproximadament) El 1841, els empresaris d'Europa havien establert petits punts de comerç al llarg de les costes d'Àfrica, però poques vegades es traslladaven terra endins, preferint quedar-se a prop del mar. Principalment comerciaven amb els locals. Grans parts del continent eren essencialment inhabitables per als europeus a causa de les seves altes taxes de mortalitat per malalties tropicals com la malària. A mitjans del , els exploradors europeus van cartografiar gran part de l'Àfrica oriental i l'Àfrica central.

La Revolució Industrial i el desenvolupament del capitalisme a Europa va provocar avenços ràpids en el transport i la comunicació, especialment en les formes de vaixells de vapor, ferrocarrils i telègrafs i conduïa imperiosament a l'explotació de nous mercats. Els avenços mèdics també van tenir un paper important, especialment els medicaments per a les malalties tropicals, que van ajudar a controlar-ne els efectes adversos. El desenvolupament de la quinina, un tractament eficaç per a la malària, va fer que grans extensions dels tròpics fossin més accessibles per als europeus. D'altra banda, les teories racistes estaven en aquella època molt acceptades i, per tant, es considerava com una cosa natural el domini dels blancs sobre la, considerada inferior, població africana.

Fins al 1875 les colònies europees a l'Àfrica es limitaven a l'Algèria francesa i la Colònia del Cap britànica. A principis de la dècada de 1880, Pierre Savorgnan de Brazza estava explorant la regió al llarg del riu Congo per a França, al mateix temps que Henry Morton Stanley la va explorar en nom del Comitè d'Estudis de l'Alt Congo, recolzat per Leopold II de Bèlgica, que tenir-lo com el seu estat personal lliure del Congo. Leopold abans havia esperat reclutar Pierre Savorgnan de Brazza, però es va dirigir a Henry Morton Stanley quan aquest últim va ser reclutat pel govern francès. França va ocupar Tunísia el maig de 1881, cosa que potser va convèncer Itàlia per unir-se a la Doble Aliança entre l'Imperi Alemany i l'Imperi Austrohongarès el 1882, formant així la Triple Aliança. El mateix any, Gran Bretanya va ocupar Egipte (fins ara un estat autònom que devia una lleialtat nominal a l'Imperi Otomà), que governava el Sudan i parts del Txad, Eritrea i Somàlia. El 1884, Alemanya va declarar que Togo, Camerun i el sud-oest d'Àfrica estaven sota la seva protecció; i França va ocupar Guinea.

La Conferència de Berlín de 1885, on participaven els governs de Gran Bretanya, França i Alemanya, va definir els conceptes d'«ocupació efectiva» i el de «govern directe» (molt sovint per les armes) com a drets per la reivindicació d'un territori.

Conflictes colonials miniatura|Àrees controlades pels poders colonials europeus el 1913. Les exploracions de David Livingstone, continuades per H.M. Stanley, van obrir l'interior de l'Àfrica Tropical a la penetració europea. França i Alemanya ràpidament van enviar agents polítics i expedicions militars a l'Àfrica per tal d'establir les seves reclamacions de sobirania. L'ús de la força de les armes per tal d'imposar el govern directe va fer que matessin la meitat de la població nativa, especialment en llocs d'economia de plantació com el cautxú. Les més fortes revoltes van tenir lloc a Namíbia els anys 1904-1907.

Bèlgica El 1876 el rei Leopold II de Bèlgica va organitzar una «Associació Internacional Africana» que va obtenir 2.300.000 km² de la conca del riu Congo adquirint-los a caps locals. L'Estat Lliure del Congo va ser una propietat privada de Leopold II però, davant dels escàndols per atrocitats comeses pels seus concessionaris, el 1908 va haver de passar a ser un territori de Bèlgica.Serrano, J. F. M. (2005). De la guerra a la democracia: la República Democrática del Congo. Revista de Fomento Social, 60, 283-312. Els tetela es van revoltar tres cops, el primer a Luluabourg (actual Kananga) el gener de 1895, el segon entre les tropes que servien en l'expedició militar de Francis Dhanis a l'Alt Nil el 1897 i el tercer i últim motí a la guarnició de Fort de Shinkakasa prop de Boma l'abril de 1900.

El 1891 William Grant Stairs va ser nomenat per Leopold II per comandar una missió per prendre Katanga amb o sense el consentiment del seu rei Msiri. Leopold va prendre possessió de Katanga i el 15 d'abril de 1891 la seva administració en nom de l'Estat Lliure del Congo va ser confiada a la Compagnie du Katanga, també de Leopold i no es va establir cap administració efectiva fins al 1900, quan va passar a anomenar-se Comité Spécial du Katanga, una entitat administrativa separada de l'Estat Lliure del Congo. Els luba van resistir, sobretot en una gran rebel·lió el 1895, després de la qual molts luba van ser enviats a treballar com a treballs forçats a les mines de coure de Katanga. Kasongo Nyembo va liderar una altra rebel·lió dels luba que no va ser erradicada pels belgues fins al 1917.

França El segon imperi colonial francès es va iniciar el 1830 amb la colonització d'Algèria durant el regnat de Carles X de França, però només després de la Guerra francoprussiana de 1870 i 1871 i la fundació de la Tercera República Francesa en 1871 no es van establir majoria de les possessions colonials de França, establint el Protectorat francès de Tunísia el 1881 pel tractat de Bardo.

miniatura|La guerre à Madagascar per H. Galli Gran Bretanya i França el 5 d'agost de 1890 van concloure un acord per dividir Àfrica de l'oest entre els dos poders colonials sense consultar als nadius, pel que Gran Bretanya adquiriria tots els territoris fins al Sultanat de Sokoto, que també li correspondria, mentre França agafaria les terres al nord. Poc a poc, el control francès es va constituir en la major part del nord, occidental, Àfrica central i pel canvi de segle (incloent-hi les nacions modernes de Mauritània, el Senegal, Guinea, Mali, Costa d'Ivori, Benín, Níger, el Txad, República Centreafricana, República del Congo), i l'est enclavament de la costa africana de Djibouti (Somàlia Francesa). L'explorador coronel Parfait-Louis Monteil va viatjar des del Senegal fins al llac Txad, el 1890-1892, la signatura de tractats d'amistat i protecció amb els governants de diversos dels països que creuaven, i guanyant molt coneixement de la geografia i la política de la regió.

Expedició de Madagascar França va declarar l'illa protectorat el 1882 després d'arribar a un acord amb Gran Bretanya, que havia estat la primera potència europea a establir una influència i presència duradores a l'illa. La primera expedició de Madagascar entre 1881 i 1882 va portar al Protectorat de Madagascar en 1885, i la segona expedició de Madagascar entre 1894 i 1895 va portar finalment a l'annexió de Madagascar el 1896. Un moviment de resistència de dos anys organitzat en resposta a la presa francesa del palau reial va ser efectivament suprimit a finals de 1897 i el general Joseph Gallieni deposa Ranavalona III que es va veure forçada també a emprendre el camí de l'exili cap a Alger, i s'aboleix el regne Imerina, proclamant la Colònia de Madagascar.

Txad Francès El 1887, França, motivada per la recerca de riquesa, va dirigir-se terra endins dels seus assentaments a la costa oest de l'Àfrica central per reclamar el territori d'Oubangui-Chari (actual República Centreafricana), reivindicant aquesta zona com a zona d'influència francesa i en dos anys va ocupar part del que avui és el sud del Txad. A principis de la dècada de 1890, les expedicions militars franceses enviades al Txad es van trobar amb les forces de Rabah, que havien estat realitzant incursions esclavistes al sud del Txad durant la dècada de 1890 i havien saquejat els assentaments de Bornu, Baguirmi i l'Imperi Wadai. Després d'anys d'enfrontaments indecisos, les forces franceses finalment van derrotar a Rabah a la batalla de Kousséri el 1900. En els anys següents, els francesos es van expandir gradualment cap a l'est i el nord del Txad, trobant una forta resistència com durant la guerra d'Ouadai, en la que el 6 de juny de 1909 els francesos van ocupar la capital, que llavors era Abéché, i van instal·lar un sultà sense poder mentre la resistència va seguir fins que el darrer sultà independent fou fet presoner el 1912 i el sultanat va quedar llavors dins el territori militar del Txad. També hi hagué resistència al Tibesti i Borku. França va conquerir els últims governs independents al Txad el 1917, i havia derrotat les últimes grans insurreccions natives el 1920.

Guerres Mandingo Les guerres mandingo van ser una sèrie de conflictes des del 1883 fins al 1898 entre França i l'Imperi Wassulu del poble mandingo dirigit per Samori Ture. Comparativament, els francesos es van enfrontar a una seriosa resistència per part dels mandngos, ja que van poder fer ús d'armes de foc i tàctiques que van impedir l'expansió francesa a la zona. Els francesos van ser finalment triomfants i van establir la Colònia de la Costa d'Ivori.

Guerres de Dahomey Amb la victòria francesa a la primera guerra de Dahomey en 1890, Dahomey reconeix el Regne de Porto-Novo com a protectorat francès i renuncia als drets duaners a Cotonou a canvi d'un pagament anual. La segona guerra de Dahomey, que es desenvolupà entre 1892 i 1894, va significar el triomf dels francesos del general Alfred-Amédée Dodds sobre el rei Beanzim i van incorporar Dahomey al seu creixent territori colonial de l'Àfrica Occidental Francesa.

Missió Voulet-Chanoines La Missió Voulet-Chanoines, una expedició militar, va ser enviada des del Senegal el 1898 per conquerir la conca del Txad i unificar tots els territoris francesos a l'Àfrica occidental. Aquesta expedició operada conjuntament amb dues expedicions, la Foureau-Lamy i missions Gentil, que va avançar des d'Algèria i el Congo Mitjà, respectivament. Amb la mort del cabdill musulmà Rabih az-Zubayr, el governant més gran de la regió, i la creació del Territori Militar del Txad el 1900, la Missió Voulet-Chanoines havia aconseguit tots els seus objectius. La crueltat de la missió va provocar un escàndol a París. Com a part del repartiment d'Àfrica, França va tenir l'establiment d'un eix continu d'est a oest del continent com un objectiu, en contrast amb l'eix nord-sud britànic.

Incident de Fashoda