miniatura|Bandera de Còrsega (tradicional; 1755-1769; 1980-) miniatura|Pintades de nacionalistes corsos miniatura|Cartells amb la inscripció en italià esborrada Nacionalisme cors és un corrent social, cultural i polític que proposa el reconeixement de Còrsega com a nació.
Antecedents històrics Còrsega assolí la independència de Gènova el 1729 de la mà dels primats de Còrsega Carlo Francesco Raffaelli (nomenat generalissimo), Andrea Colonna, Luigi Giafferi (1663-1748), Ghjacintu Paoli (1690-1768) i Andria Ceccaldi. El 1736 s'hi proclamaria rei l'aventurer alemany Theodor von Neuhoff, qui va promulgar una constitució i adoptà l'himne nacional Diu vi Salvi Regina, però el nou estat no es consolidà fins a la presa del poder per Pascal Paoli el 1755, qui proclamà la República de Còrsega. Aquests, entre altres mesures, va fer redactar una Constitució, una Cunsulta (poder legislatiu) escollida per sufragi universal, òrgan sobirà que controla al Generale i que elabora lleis, el pressupost i escull un govern per majoria de dos terços. El 1762 també edità el primer diari en cors, Ragguagli dell'Isola di Corsica, el 1765 creà una universitat a Corte i adoptà l'himne de Neuhoff i la bandera de cap de moro.
El 1768 fou incorporada a França, però el record de les reformes de Paoli, qui tornà a dirigir l'illa sota protectorat britànic de 1790 a 1796, es mantindria durant anys, i seria reivindicada pels sectors progressistes de l'illa.
Durant alguns anys es produïren alguns intents d'alliberar l'illa per part d'exiliats. El 1799 Buttafoco i Mario Peraldi, adversaris de Bonaparte, amb suport del tsar de Rússia Alexandre I, intentaren un desembarcament a l'illa, però foren vençuts pels generals Ambert i Cervoni, qui després de la repressió decretaren una amnistia. L'octubre del 1800 Colonna-Cesari desembarcaria a Còrsega amb un grup d'exiliats, ocuparen Porto Vecchio i setjaren Sartène de l'11 al 18 d'octubre. L'intent fracassà i la repressió fou brutal, de tal manera que fins al 1811 el general Morand va dur a terme una política de terror a l'illa que provocà nombrosos aixecaments populars.
Durant el la política local fou dominada pels clans de grans famílies, que canalitzà els sentiments nacionals a favor del seu control, alhora que també es feien endèmics el bandidisme i les revenges (vindetta). En la primera meitat del les tendències polítiques dels nacionalistes corsos oscil·laren entre l'irredemptisme italià (Leonetto Cipriani) i el bonapartisme (Louis Honoré Arrighi de Casanova).
Primer nacionalisme El 1896 Santu Casanova fundaria la revista A Tramuntana, que si bé era de caràcter cultural, també serví per denunciar la situació conflictiva de Còrsega, assenyalant com a culpables l'Estat francès i el clanisme. Alhora, molts corsos emigrats a Marsella editaren algunes revistes en cors on es fan ressò de les primeres reivindicacions. El 1909 intentaren convocar un Congrés a Corte, però sense èxit. El setembre de 1920 els germans Mattei i Petru Rocca fundaren la revista A Muvra de caràcter polític i nacionalista, pretenia ser una plataforma política amb suport dels nacionalistes alsacians i bretons. Fruit d'això fou la creació el 1922 del Partit Cors d'Acció, a imitació del Partit Sard d'Acció, amb el que mantenia relacions força cordials. Era format per periodistes, literats de classe mitjana i de diferents orígens ideològics, sacerdots, funcionaris i professionals liberals. La seva ideologia era, però, imprecisa, partidaris d'una autonomia administrativa dins de França tot seguint l'estratègia política dels nacionalistes alsacians, però se situà en el centre de moviment de recuperació de la llengua corsa. El 1927 tenia 17 seccions locals, 13 d'elles a Còrsega. Aquell mateix any es transformà en Partit Cors Autonomista d'ideologia més precisa: Còrsega és una nació amb un passat gloriós, (nacionalitat definida per la història, llengua i trets racials), que entrà en decadència per la conquesta francesa, però que havia de renàixer tot apel·lant als 14 punts de Wilson, i reclamen autonomia administrativa i política. Des de 1932, però, fou fortament infiltrat per elements irredemptistes italians finançats pel govern feixista de Benito Mussolini.
El PCA intentà mostrar-se neutral davant l'irredemptisme i celebraria el 1934 uns Estats Generals de Còrsega a Ajaccio, repetits a Bastia el 1935, que pretenien ser una mena de reedició de les antigues assemblees de l'època genovesa o de les cunsulte del , i on Petru Rocca proposaria l'elaboració d'una constitució corsa i la declaració d'una resistència fiscal vers França. Però quan la Itàlia feixista reclamà Còrsega com a part seva el 1936, el PCA li donà suport. Això provocaria la seva prohibició i la clausura de la revista A Muvra el 1939.
Tot i que França es va rendir el 1940, Còrsega no fou entregada a Itàlia fins al 1942. I malgrat la passivitat durant tota l'ocupació dels corsistes, el moviment restà força desprestigiat. En acabar la guerra, tots els corsistes foren jutjats i depurats, encara que la gran majoria se n'havien mantingut al marge. Finalment, només foren jutjats per col·laboració 40 corsos, i d'ells només 14 irredemptistes, entre ells Petru Rocca, condemnat a 15 anys de presó per ser considerat admirador i col·laborador de Mussolini.
La represa (1950-1960) El nacionalisme de la postguerra s'hagué d'enfrontar a l'estigma del profeixisme col·laboracionista que el desprestigiava d'entrada, i fins als anys seixanta continuaria com a llegat cultural i reivindicació idiomàtica (tot i que no articularen una proposta normativa lingüística convincent, i que no pogueren invertir el procés de desaparició lingüística per manca de transmissió intergeneracional). Tanmateix, es manté la identitat col·lectiva corsa, facilitada per la insularitat, però compatible amb la ciutadania francesa i el sistema de clans, que permetia mantenir la representació dels interessos corsos per vies clientelistes tot penetrant a l'estructura dels partits francesos a Còrsega i afavorint la cooptació dels membres de l'elit cors a dins l'administració francesa. Per tal de reviscolar l'economia mitjançant el desenvolupament del turisme i millora de l'agricultura a través de la modernització. Es va crear aleshores una Societè d'Economie Mixte peur la Mise en Valeur Agricole de la Corse (SOMIVAC), mercè el qual es recuperaren terres i es concediren terres a repatriats d'Algèria.
El 1959 es formà el primer moviment d'oposició anticolonial, Moviment 29 de Novembre, amb base a Ajaccio, que pretenien la modernització de l'illa però sense qüestionar l'estat francès. El 1960 un grup d'estudiants corsos a París, encapçalats per Ch. Santoni i G. Poli fundaren Unió Corsa, que des del 1963 prendrà el nom dUnion Corse-l'Avenir. Alhora, se celebrà a Corte el I Congrés de la Unió Nacional d'Estudiants Corsos, i el 1962 convocaren una manifestació a París per demanar la universitat corsa. El 1964 es fundaria el Comité d'Etudes pour la Défense et Intérêts de la Corse (CEDIC), pels germans Max i Edmond Simeoni, joves burgesos insulars establits a Bastia influïts per Robèrt Lafont que observaven les injustícies que comportava la balearització de Còrsega. Reclamaven, com a mínim, la descentralització administrativa per tal de protegir Còrsega, però des d'una perspectiva conservadora. També es formaria a Ghjuvine Corsica/Jeune Corse.
El 1966 la Unió Corsa s'uniria als grups CEDIC i Jeune Corse per formar el Front Regionalista Cors (FRC), dirigit per l'independentista Sanguinetti. El 1967 s'hi escindí l'Acció Regionalista Corsa (ARC), dirigida pels germans Max i Edmond Simeoni, que reclamen més autonomia en la gestió dels recursos. El 1969 posaran algunes bombes a locals del SOMIVAC i van obtenir algun ressò electoral a les eleccions cantonals de 1970. El 1971 publicaren el manifest Main basse sur une île… i el 1973 canviaren el nom del grup per Acció pel Renaixement Cors (ARC), mentre que una part del grup, dirigida per Dominique Alfonsi, fundarà el Partit del Poble Cors, que reclama més autonomia. Els més nacionalistes crearen la Unione di a Patria, que el 7 de gener del 1973 llença la Chjama di Castellare, on afirmen que cal que desapareguin les diferències entre els clans per tal d'assolir la unitat d'acció, ja que l'enemic és l'Estat francès, tot reclamant autonomia i el reconeixement del fet nacional cors.
Naixement del FLNC El 3 de gener de 1974 es dona a conèixer amb 9 explosions alhora el Fronte Paisanu Corsu de Liberazione (FPLC), grup armat fundat l'octubre del 1973, però amb pocs militants, que demana la creació d'un estat cors sobirà i la retirada dels grangers francesos recentment establerts. El 22 de març del mateix any apareixeria un altre grup, Ghjustizia Paolina, qui farà explotar un avió d'Air France a Bastia. Aquestes accions provocaran, per una banda, la radicalització d'ARC que portarà als fets d'Aléria de 1975, i per l'altra l'aparició de grups parapolicials com el Front d'Action Nouvelle Contre l'Independance et l'Autonomie (FRANCIA) per tal d'actuar contra els nacionalistes corsos. Això provocarà alhora la radicalització de l'ARC que la durà als fets d'Aleria de 1975.
El 4 de maig del 1976, després d'una nuit bleue (incendis i estralls), es crearà el Fronte di Liberazione Naziunale di Corsica (FLNC), que reagrupa FPLC i CP i aspira a una coalició interclassista unit pel dret a l'autodeterminació i el pas del complex turístic a mans corses. Adopta el marxisme-leninisme i aspiren a la completa independència de Còrsega, si cal amb l'ús de la propaganda armada, i es finança amb l'anomenat impost revolucionari. El seu primer cap fou l'exlegionari Ghjuvan-Paolo Roesch fins a la seva detenció el 1979. Editen el diari U Rebellu (El rebel) i popularitzaran el lema A Populu fattu bisogna à marchja. Paral·lelament, crearen A Riscossa, comitè de suport als presos del grup, i l'organització fenemina Donne Corse. També disposaven d'un codi amb els periodistes locals per autentificar els resultats i per advertir les víctimes del torn de pagar limpost revolucionari. Des del 1977 van intentar internacionalitzar el conflicte, però els contactes amb altres grups semblants europeus (IRA, ETA, FLB) no prosperaren.
A finals del 1980, de 119 militants corsos jutjats, 52 restarien en llibertat provisional, 27 reberen condemnes de presó llargues, i 34 restaven encara a la presó pendents de judici. Però les condemnes a presó imposades a París no van minvar la violència del grup tant a Còrsega com a Niça. El 1980 van segrestar i van posar 463 bombes, entre elles a l'Hôtel de Ville de París; i uns 30.000 nacionalistes es manifestaren a Ajaccio per demanar la llibertat dels corsos empresonats. El 2 d'abril del 1981 provocà l'explosió d'un artefacte a un avió a l'aeroport d'Ajaccio 10 minuts després de l'aterratge de l'avió del president francès Valéry Giscard d'Estaing, tot provocant un mort i vuit ferits; poc després decretaren una treva unilateral i iniciaren un diàleg, a l'espera dels resultats de les noves eleccions presidencials, ja que François Mitterrand ha promès amnistia per als presos corsos.
El camí a l'autogovern El 1977, de les restes de l'ARC, es fundà la Unió del Poble Cors (UPC), de caràcter autonomista. El FLNC, per la seva banda, decidí potenciar un braç polític des del 1981, tot creant la Cuncolta di i Cumitati Naziunalisti (CCN), de caràcter assembleari com a expressió dels moviments nacionalistes de base i que reivindica la independència; alhora es crea`el Sindicat dels Treballadors Corsos (STC), que aquell any obté el 17% dels vots a les eleccions sindicals corses (el segon sindicat més votat a l'illa) i tindrà certa força en els sectors turístic i comercial, i l'Assoziu di I Parenti Corsi, que obtingueren 10 representants als consells escolars el 1984 i passarien a 140 el 1988. Alhora, assoliren l'obertura de la Universitat de Corti.