La Marina Soviètica fou el braç naval de les Forces Armades Soviètiques. Tingué diverses denominacions al llarg del temps: Flota Roja Obrera i Camperola, RKKF (Рабоче-Крестьянский Красный Флот, РККФ) en 1918-1924 i 1937-1946; Forces Navals, VMS (Военно-Морские Силы, ВМС) en 1924-1937 i novament en 1950-1953; i Flota Naval de l'URSS, VMF SSSR (Военно-морской флот CCCP, ВМФ СССР, literalment 'Forces Militars Navals de l'URSS') en 1946-1950 i 1953-1991. La Marina Soviètica hauria estat intrumental en qualsevol rol del Pacte de Varsòvia en una guerra amb l'OTAN, quan hauria hagut de detenir els combois navals que portessin reforços a través de l'Atlàntic cap al teatre de l'Europa Occidental. Tal conflicte no tingué lloc, però no obstant això, la Marina Soviètica encara veié una acció considerable durant la Guerra Freda. En el moment del seu apogeu, va ser la segona potència militar marítima del món, amb 1.742 navilis de combat, amfibis i de suport, representant 3.525.050 tones, contra 523 navilis de combat, amfibis i de suport i 4.142.830 tones de la Marina dels Estats Units d'Amèrica a l'1 de novembre de 1985, i una de les branques més potents de les Forces Armades Soviètiques.
La Marina Soviètica estava dividida en diverses flotes principals: la Flota Soviètica del Nord Bandera Roja, la Flota Soviètica de l'Oceà Pacífic, la Flota del Mar Negre i la Flota Bàltica. La Flotilla del Caspi era una formació semiindependent, administrativament sota l'administració de la Flota del Mar Negre; mentre que l'Esquadró Soviètic de l'Oceà Índic retirà les seves unitats i estava sota la jurisdicció de la Flota del Pacífic. Altres components incloïen l'Aviació Naval, la Infanteria de Marina Soviètica i l'Artilleria Costanera. La Marina Soviètica va ser reformada a la Marina Russa amb la dissolució de la Unió Soviètica el 1991.
Història Inicis La Marina Soviètica tingué els orígens el 1917 en les restes de la Marina Imperial Russa. Molts vaixells van continuar en servei després de la Revolució d'Octubre, si bé amb diversos noms. Podria considerar-se que el primer vaixell de la incipient armada va ser el creuer Aurora, la tripulació del qual s'uní als Bolxevics. Ja anteriorment hi havia hagut un alçament bolxevic el 1905 al cuirassat Potiomkin.
miniatura|esquerra|El creuer Aurora, el no oficialment primer vaixell de la Marina Soviètica, després del motí dels seus mariners contra l'imperi Rus al 1917. La Marina Soviètica, establerta com a Flota Roja Obrera i Camperola (rus Рабоче-Крестьянский Красный флот o PKKФ; transcrit Rabotxe-Krestiànskiï Kràsniï Flot o RKKF) el 29 de gener (11 de febrer) de 1918 per decret del govern soviètic, existia en un estat de disposició per al servei durant els anys d'entreguerres, i posseïa diversos centenars de vaixells de combat i de suport, incloent-hi cuirassats i diversos esquadrons aeris navals. Molts vaixells van perdre's durant la Revolució, la intervenció, i 23 vaixells de combat per les mines. Malgrat aquest estat de les coses, la Flota Bàltica restà com una gran formació naval, i la Flota del Mar Negre també oferia una base per a l'expansió. A més, existien unes 30 flotilles de combat en les rutes fluvials.Com que les atencions del país estaven molt dirigides, la Marina no va veure massa ni en fons ni en entrenament. Un clar indicador de l'amenaça percebuda de la Marina va ser que els soviètics no van ser invitats a participar en el Tractat Naval de Washington, que serví per limitar la mida i les capacitats de les marines més poderoses.
La insurrecció dels mariners i soldats de la base naval de Cronstadt, situada a la badia de Leningrad al març de 1921, en conjunció amb diverses revoltes paisanes (les nakhovtxina ucraïneses) van inflamar el país. Davant dels fets, Lenin revisà la seva política econòmica per obrir l'era de la Nova Política Econòmica Soviètica.
No obstant això, als anys trenta, a mesura que augmentava la industrialització a la Unió Soviètica, es va planificar l'expansió de la Marina Soviètica en una de les més poderoses del món. El 1926, el Consell dels Treballadors i de Defensa aprovà un programa de construcció naval per construir dotze submarins, i els sis primers van ser coneguts com els Classe Dekabrist. Des del 4 de novembre de 1926, l'Oficina Tècnica N.4, sota la direcció de B.M. Malinin estava dirigint els treballs de construcció de submarins a les drassanes del Bàltic. El nom "Oficina Tècnica n.4" va ser l'atorgat a l'antic Departament de Submarins i encara és un departament secret. Durant els anys següents es van construir 133 submarins segons els dissenys desenvolupats sota la direcció de Malinin.
Es feren plans addicionals per formar la Flota del Pacífic el 1932 i la Flota del Nord el 1933. Aquesta havia de ser construïda basant-se en els poderosos cuirassats de la classe Sovietsky Soyuz. Aquest programa de construcció estava en les seves etapes inicials en el moment de la invasió alemanya el 1941, forçant la seva suspensió.
La Guerra d'Hivern de 1939-40 portà alguna acció menor al Bàltic, limitant-se principalment a duels d'artilleria entre les fortaleses fineses i els creuers i cuirassats soviètics.
La Gran Guerra Patriòtica Després d'haver estat durant molt de temps una flota de defensa costanera, la Marina Roja va tenir un paper secundari a la Gran Guerra Patriòtica, en la que molts mariners i canons navals van ser enviats per ajudar a l'Exèrcit Roig, i aquestes forces navals reassignades van prendre part en totes les grans accions del Front Oriental; malgrat que el 1941 posseïa la primera força submarina del món. El personal naval soviètic desenvolupà principalment papers terrestres a les batalles d'Odessa, Sebastòpol, Stalingrad, Novorossisk, Tuapse o Leningrad.
Posteriorment, els submarins soviètics van causar diversos dels naufragis més mortífers de la història, com els dels creuers Steuben i Wilhelm Gustloff el 1945. miniatura|Mariners soviètics i americans a Alaska, celebrant la rendició del Japó al 1945
La composició de la marina soviètica el 1941 incloïa:
3 cuirassats de línia 7 creuers (incloent 4 creuers classe Kirov moderns) 59 destructors (incloent 46 dels moderns Tipus 7 i Tipus 7U) 218 submarins 269 torpediners 22 patrullers 88 pescamines 77 caçasubmarins
En diverses etapes, hi arribaren a haver 219 vaixells incloent 3 cuirassats, 2 creuers pesats i 7 lleugers, 45 destructors i 91 submarins.
Aquesta relació inclou alguns vaixells anteriors a la I Guerra Mundial (els destructors de classe Novik, alguns creuers i tots els cuirassats), així com els vaixells més moderns construïts tant a la Unió Soviètica com a tot Europa (com els destructors construïts a Itàlia classe Taiskent, o el creuer alemany parcialment completat Lützow. Durant la guerra, diversos dels vaixells a les drassanes de Leningrad o Nikolaiev van ser destruïts (principalment pels atacs aeris o per les mines, però la Marina Soviètica també rebé destructors romanesos capturats, així com alguns enviaments provinents del Préstec-Arrendament, com el cuirassat de la Royal Navy britànica HMS Royal Sovereign (rebatejat Arkhangelsk) el creuer americà Milwaukee (rebatejat Murmansk), a canvi de la part soviètica de la marina italiana capturada.
Al Mar Bàltic, després de la captura de Tallin, els vaixells de superfície van quedar bloquejats a Leningrad-Kronstadt pels camps de mines, on van participar en la defensa antiaèria de la ciutat i en el bombardeig de les posicions alemanyes. Un exemple de la manca de recursos soviètica és que el cuirassat Marat, un vaixell anterior a la I Guerra Mundial ancorat al port de Kronstadt pels Stukes alemanys el 1941, i que durant la resta de la guerra s'aprofità la part no submergida com a bateria artillera. Els submarins, tot i patir grans pèrdues degudes a les accions antisubmarines germano-fineses, van tenir un paper principal a la guerra al mar, desbaratant la navegació de l'Eix pel Bàltic.
Al mar Negre, diversos vaixells pels camps de mines i per la Luftwaffe, però van col·laborar en la defensa de les bases navals i en portar-los subministraments durant els setges i les evacuacions. Els canons pesats navals van ajudar en la defensa de les ciutats navals durant molt de temps després que fossin assetjades per les forces de l'Eix.
A l'oceà Àrtic, els destructors de la Flota del Nord (classes Novik, Tipus 7 i Tipus 7A) van participar en la lluita antiaèria i antisubmarina, dedicant-se principalment en la defensa dels combois aliats que portaven els carregaments del Préstec-Arrendament.
Al Pacífic, la Unió Soviètica no entrà en guerra amb el Japó fins al 1945, i així diversos destructors van poder ser transferits a la Flota del Nord.
Des de l'esclat de les hostilitats, la Morskaya Aviatsiya, el Servei Aeri de la Marina Soviètica, va proveir de suport aeri a les operacions navals o terrestres en les quals estava implicada la Marina Roja.
Al final de la guerra, els soviètics reberen diversos vaixells de guerra italians com a compensació pels danys de guerra.
Guerra Freda Després de la guerra, els soviètics van arribar a la conclusió que necessitaven ser capaços de competir amb occident a qualsevol preu, embarcant-se en un projecte per poder desafiar l'oest. La construcció naval soviètica es va mantenir construint submarins basats en els dissenys de la Kriegsmarine, sent botats amb una gran freqüència en la postguerra immediata. Posteriorment, gràcies als propis projectes d'investigació i a la tecnologia obtinguda a través de l'espionatge primer de l'Alemanya Nazi i dels països occidentals, els soviètics gradualment van millorar els seus dissenys de submarins, tot i que inicialment anaven una generació endarrerits respecte als països de l'OTAN.
No obstant això, els soviètics ben aviat van equiparar-se amb els seus adversaris. Els soviètics no van trigar a equipar la seva flota de superfície amb míssils de tota mena. De fet, va esdevenir marca del disseny soviètic situar grans míssils en, relativament, vaixells porta-míssils petits però veloços. No obstant això, la Marina Soviètica també posseïa grans creuers amb grans míssils guiats, com els classe Kirov i els classe Slava. Diversos dels seus submarins eren considerats com a superiors als seus rivals americans.
Des de 1958, la Marina Soviètica ja se situava al segon rang mundial, sota l'impuls de l'almirall Sergei Georgievitx Gorxkov, que presidí el seu destí durant diverses dècades.
Portaavions i aviació miniatura|El Kíev, un portahelicòpters i la resta de la seva classe, que van constituir un important component del sistema de defensa antisubmarina. La Marina Soviètica normalment donà menys importància als portaavions que els seus rivals americans, potser degut a la seva immensitat geogràfica i a les mides de les seves costes. No obstant això, se sentí que es necessitava una força de portaavions d'algun tipus.
El 1968 i 1969 van aparèixer els Portahelicòpters classe Moskva, seguits del primer de 4 portaavions classe Kíev el 1973. A ambdues classes només podien operar helicòpters i avions V/STOL (com el Iak-38 'Forger'), i es creia que havien estat dissenyats per operar primàriament dins del radi d'acció dels avions de l'Aviació Naval Soviètica amb seus a terra. La seva posada en marxa constituí un gran progrés respecte al Kíev, amb l'equivalent de la capacitat del Clemenceau.
A la dècada dels 70, els soviètics van emprendre el Projecte OREL, que volia crear un superportaavions capaç de competir contra els seus equivalents americans. No obstant això, el projecte es cancel·là quan encara estava a les taules de dibuix, quan arribaren altres prioritats estratègiques.